-
Portada del disc «Elegantly wasted», dels INXS, la recomanació de Marc Busquets per al cap de setmana
INXS
Un cap de setmana més, els de Reusdigital.cat volem compartir la cultura que ens agrada, que ens omple, que comentem a redacció, amb tots vosaltres. Esperem que sigui del vostre interès, i que la feu córrer, que d'això es tracta!
Aquest abril fa 25 anys que la banda australiana INXS va publicar el seu 10è disc d'estudi, Elegantly wasted. El grup, liderat pel carismàtic (i sexual) Michael Hutchence, havia aconseguit l'èxit global entre finals dels 80 i principis dels 90 amb els àlbums Listen like thieves (1985), Kick (1987) i X (1990). Cèlebres per grans singles com Need you tonight, Mystify o Suicide blonde, el cert és que el canvi de dècada va agafar el grup a contrapeu. L'aparició de grunge, o del britpop, posem per cas, van desubicar un conjunt que ja va haver de fer un esforç majúscul per deixar Austràlia enrere i conquerir el món. Després de tot, quan la fama internacional els va somriure, INXS ja portava uns anys de trajectòria en què havien fusionat sons post-punk amb altres més propis de la new wave.
Després d'un poc afortunat àlbum titulat Full moon, dirty hearts (1993), que tot i algunes males crítiques encara va gaudir de certa rellevància a les llistes, INXS es va prendre un període de descans per rumiar quin havia de ser el seu proper pas artístic. De fet, també es va especular amb la separació. Hutchence, amb tot, va seguint ser objecte dels mitjans, en especial dels tabloides britànics, per la seva agitada vida sentimental. Deprimit i addicte, encara va tenir forces per tancar-se a l'estudi amb els companys per enregistrar, el 1996, Elegantly wasted. Afincat a Londres, abans va col·laborar amb Black grape de Shaun Ryder i va fer un cover del The passenger d'Iggy Pop per a la banda sonora de Batman forever.
Elegantly wasted no va ser l'èxit que el grup esperava. Tot i treballar sense pressions, amb total llibertat creativa i a la seva manera, el disc no va atrapar la crítica. Alguns el van jutjar amb duresa, mentre que altres hi van veure noves possibilitats estilístiques, i una obertura a una maduresa serena i tranquil·la. Per descomptat, m'incloc en aquest últim sector. És un àlbum de cançons, en què tots i cadascun dels temes té prou caràcter, i que en conjunt suposa una autoafirmació i una declaració d'intencions. Si no va rutllar potser va ser perquè el moment dels INXS havia quedat enrere, o perquè el nou discurs imperant era el de la música electrònica en general i el del trip hop en concret.
I la resta és història. Hutchence es va penjar en un hotel de Sydney, i el grup va perdre qualsevol dignitat que tingués encara en mirar de trobar-li un relleu a través d'un concurs televisiu. Per sort, ens en queda el llegat, del cantant. Aquest també va quedar enregistrat en un àlbum en solitari (Michael Hutchence, editat el 1999, dos anys després de la seva mort) que encara fa més llastimosa la seva fi.
Que els clàssics sempre tornen no és cap sorpresa i que, a més, triomfen, tampoc. Això és el que va passar amb Anne with an E (2017), l’adaptació de Netflix de la novel·la infantil Anna de Teules Verdes (1908) de Lucy Maud Montgomery, que avui us recomano.
Anne with an E explica la història de l’Anne, una nena òrfena molt imaginativa que és adoptada per dos germans al poble d’Avonlea. Situada a finals del segle XIX, la sèrie ens transporta a l’Illa del Príncep Eduard a Canadà i presenta les aventures de la protagonista i la lluita per ser acceptada entre els habitants del poble.
Tot i ser ambientada fa més de cent anys, Anne with an E planteja debats molt actuals com el feminisme, el racisme, el col·lectiu LGTB o la llibertat d’expressió de manera molt natural. Cal destacar els debats que exposa en una societat de fa més d’un segle i com, a través de l’Anna, veiem moltes reivindicacions en defensa de trencar allò establert i lluitar pels somnis i els drets de cada individu.
La sèrie, a més, compta amb un vestuari, localitzacions, diàlegs i personatges molt ben treballats i que, en el desenvolupament de les tres temporades, es van construint a foc lent. Tot i això, he de reconèixer que aquesta recomanació és una arma de doble fil perquè, encara que Anne with an E és una sèrie que va encisar molts espectadors, va ser cancel·lada per Netflix i la CBC a la tercera temporada.
Malgrat la cancel·lació, és una sèrie amb un final ben lligat i que deixa un bon gust de boca. Amb un total de 27 capítols, Anne with an E és d’aquelles sèries que t’absorbeix i et transporta a una altra època i lloc on és fàcil emocionar-se i endinsar-se en les aventures d’una nena que lluita contra les injustícies.
Aquest cap de setmana us recomano la música de Pete Greenwood (Leeds, Anglaterra, 1980), un cantautor de veu suau que sempre va acompanyat de la guitarra i d'un munt d'històries que necessita compartir, com els seus admirats Nick Drake, Neil Young o Bob Dylan. Van ser les cançons d'aquest últim les que el van fer decantar per la música folk.
Greenwood va començar a tocar la guitarra i a cantar als pubs del sud de Londres. Després, va estudiar al Goldsmiths' College de la capital britànica i va obtenir una llicenciatura en música. Animat pel professor Pete Astor (veu i guitarra del grup The Weather Prophets), va escriure les seves dues primeres cançons, Any Given Day i Bats Over Barstow, després d'escoltar moltes vegades Blood on The Tracks, de Bob Dylan. Greenwood va sortir amb bons resultats del centre universitari, tot reconeixent que "alguna cosa es recull si s'ha escoltat els millors cantautors tota la vida".
Publica aquestes dues cançons en el seu primer àlbum, anomenat Sirens (2008), que n'aplega un total de dotze. Tot i les influències del cantautor, els temes del disc mostren el seu segell folk propi, i fins i tot a Bats Over Barstow fa una aproximació al country. L'anglès té l'avantatge de tenir cançons amb accent britànic o estatunidenc, segons li convé. El 2015 treu l'àlbum Beauceron, amb cançons de la mateixa delicadesa que l'anterior i en el qual repeteix el so country, a més d'incorporar-hi el blues. En aquest disc hi ha la bonica The 88, que va ser elogiada per Noel Gallagher quan va dir que li hauria agradat escriure-la ell. Per al tercer àlbum, Radio Slow (2020), Greenwood rep la companyia de la formació The Dark Stars i afegeix nous sons als esmentats.
M'he centrat en la seva etapa en solitari, però no voldria deixar al marge la seva participació en grups com Starsailor, Mojave 3 o The See See, entre d'altres, molt allunyats del seu perfil musical actual.
Les cançons de Pete Greenwood van de meravella mentre tasteu un bon vi.
Marc Busquets recomana el disc "Elegantly wasted", dels INXS
Aquest abril fa 25 anys que la banda australiana INXS va publicar el seu 10è disc d'estudi, Elegantly wasted. El grup, liderat pel carismàtic (i sexual) Michael Hutchence, havia aconseguit l'èxit global entre finals dels 80 i principis dels 90 amb els àlbums Listen like thieves (1985), Kick (1987) i X (1990). Cèlebres per grans singles com Need you tonight, Mystify o Suicide blonde, el cert és que el canvi de dècada va agafar el grup a contrapeu. L'aparició de grunge, o del britpop, posem per cas, van desubicar un conjunt que ja va haver de fer un esforç majúscul per deixar Austràlia enrere i conquerir el món. Després de tot, quan la fama internacional els va somriure, INXS ja portava uns anys de trajectòria en què havien fusionat sons post-punk amb altres més propis de la new wave.
Després d'un poc afortunat àlbum titulat Full moon, dirty hearts (1993), que tot i algunes males crítiques encara va gaudir de certa rellevància a les llistes, INXS es va prendre un període de descans per rumiar quin havia de ser el seu proper pas artístic. De fet, també es va especular amb la separació. Hutchence, amb tot, va seguint ser objecte dels mitjans, en especial dels tabloides britànics, per la seva agitada vida sentimental. Deprimit i addicte, encara va tenir forces per tancar-se a l'estudi amb els companys per enregistrar, el 1996, Elegantly wasted. Afincat a Londres, abans va col·laborar amb Black grape de Shaun Ryder i va fer un cover del The passenger d'Iggy Pop per a la banda sonora de Batman forever.
Elegantly wasted no va ser l'èxit que el grup esperava. Tot i treballar sense pressions, amb total llibertat creativa i a la seva manera, el disc no va atrapar la crítica. Alguns el van jutjar amb duresa, mentre que altres hi van veure noves possibilitats estilístiques, i una obertura a una maduresa serena i tranquil·la. Per descomptat, m'incloc en aquest últim sector. És un àlbum de cançons, en què tots i cadascun dels temes té prou caràcter, i que en conjunt suposa una autoafirmació i una declaració d'intencions. Si no va rutllar potser va ser perquè el moment dels INXS havia quedat enrere, o perquè el nou discurs imperant era el de la música electrònica en general i el del trip hop en concret.
I la resta és història. Hutchence es va penjar en un hotel de Sydney, i el grup va perdre qualsevol dignitat que tingués encara en mirar de trobar-li un relleu a través d'un concurs televisiu. Per sort, ens en queda el llegat, del cantant. Aquest també va quedar enregistrat en un àlbum en solitari (Michael Hutchence, editat el 1999, dos anys després de la seva mort) que encara fa més llastimosa la seva fi.
Estel Romeu recomana Anne with an E (Netflix, 2017)
Que els clàssics sempre tornen no és cap sorpresa i que, a més, triomfen, tampoc. Això és el que va passar amb Anne with an E (2017), l’adaptació de Netflix de la novel·la infantil Anna de Teules Verdes (1908) de Lucy Maud Montgomery, que avui us recomano.
Anne with an E explica la història de l’Anne, una nena òrfena molt imaginativa que és adoptada per dos germans al poble d’Avonlea. Situada a finals del segle XIX, la sèrie ens transporta a l’Illa del Príncep Eduard a Canadà i presenta les aventures de la protagonista i la lluita per ser acceptada entre els habitants del poble.
Tot i ser ambientada fa més de cent anys, Anne with an E planteja debats molt actuals com el feminisme, el racisme, el col·lectiu LGTB o la llibertat d’expressió de manera molt natural. Cal destacar els debats que exposa en una societat de fa més d’un segle i com, a través de l’Anna, veiem moltes reivindicacions en defensa de trencar allò establert i lluitar pels somnis i els drets de cada individu.
La sèrie, a més, compta amb un vestuari, localitzacions, diàlegs i personatges molt ben treballats i que, en el desenvolupament de les tres temporades, es van construint a foc lent. Tot i això, he de reconèixer que aquesta recomanació és una arma de doble fil perquè, encara que Anne with an E és una sèrie que va encisar molts espectadors, va ser cancel·lada per Netflix i la CBC a la tercera temporada.
Malgrat la cancel·lació, és una sèrie amb un final ben lligat i que deixa un bon gust de boca. Amb un total de 27 capítols, Anne with an E és d’aquelles sèries que t’absorbeix i et transporta a una altra època i lloc on és fàcil emocionar-se i endinsar-se en les aventures d’una nena que lluita contra les injustícies.
Marià Arbonès us proposa d’escoltar el folk de Pete Greenwood
Aquest cap de setmana us recomano la música de Pete Greenwood (Leeds, Anglaterra, 1980), un cantautor de veu suau que sempre va acompanyat de la guitarra i d'un munt d'històries que necessita compartir, com els seus admirats Nick Drake, Neil Young o Bob Dylan. Van ser les cançons d'aquest últim les que el van fer decantar per la música folk.
Greenwood va començar a tocar la guitarra i a cantar als pubs del sud de Londres. Després, va estudiar al Goldsmiths' College de la capital britànica i va obtenir una llicenciatura en música. Animat pel professor Pete Astor (veu i guitarra del grup The Weather Prophets), va escriure les seves dues primeres cançons, Any Given Day i Bats Over Barstow, després d'escoltar moltes vegades Blood on The Tracks, de Bob Dylan. Greenwood va sortir amb bons resultats del centre universitari, tot reconeixent que "alguna cosa es recull si s'ha escoltat els millors cantautors tota la vida".
Publica aquestes dues cançons en el seu primer àlbum, anomenat Sirens (2008), que n'aplega un total de dotze. Tot i les influències del cantautor, els temes del disc mostren el seu segell folk propi, i fins i tot a Bats Over Barstow fa una aproximació al country. L'anglès té l'avantatge de tenir cançons amb accent britànic o estatunidenc, segons li convé. El 2015 treu l'àlbum Beauceron, amb cançons de la mateixa delicadesa que l'anterior i en el qual repeteix el so country, a més d'incorporar-hi el blues. En aquest disc hi ha la bonica The 88, que va ser elogiada per Noel Gallagher quan va dir que li hauria agradat escriure-la ell. Per al tercer àlbum, Radio Slow (2020), Greenwood rep la companyia de la formació The Dark Stars i afegeix nous sons als esmentats.
M'he centrat en la seva etapa en solitari, però no voldria deixar al marge la seva participació en grups com Starsailor, Mojave 3 o The See See, entre d'altres, molt allunyats del seu perfil musical actual.
Les cançons de Pete Greenwood van de meravella mentre tasteu un bon vi.
Etiquetes:
