Cinc estius solidaris a la capital de la Costa Daurada

Com moltes altres persones de diferents nacionalitats, Minetu Mohamed –Muna, per als amics– estiueja a Salou des de fa 5 anys. La diferència és que Mohamed no ha triat aquest indret de la Costa Daurada per les seves platges, la seva oferta turística o la proximitat a l'entreteniment familiar, sinó que ha conegut Salou gràcies a la generositat de la família Izquierdo Monzón i del programa Vacances en Pau. No és, però, el primer cop que un integrant de la família de Mohamed és acollit per aquests salouencs. Anteriorment, el seu oncle, Fadli Selma, ja havia passat els estius amb aquesta família durant quatre anys.

“Som la seva família espanyola i ells la nostra sahrauí”, resumeix Fina Monzón, que vol fer especial esment a tots els coneguts que també s'han implicat amb Muna cada any: els propietaris del bar Kalea de Salou, Enrique i Marta; altres amics reusencs, i, fins i tot, les metgesses i infermeres del CAP de Salou durant les revisions mèdiques.

“Quan fem un tomb pel passeig o anem a la platja únicament em sap greu que Muna no es trobi altres nens del Sàhara”, comenta Monzón respecte a la discreta implicació institucional de Salou amb el poble sahrauí. “A vegades –hi afegeix– tenim la sort de trobar alguns infants que visiten la ciutat amb les seves famílies d'acollida des d'altres punts”, fet que –després de mesos d'allunyament de la seva veritable llar– dóna una petita alegria a Muna.

“Hem establert un veritable lligam amb aquesta família”, diu, i, ara que el comiat definitiu de Muna s'apropa, Monzón obre la porta a seguir acollint altres infants que puguin venir des dels campaments. “Ens agrada molt banyar-nos al mar, però enguany quan penso en els refugiats que hi han perdut la vida en la travessia em sento trista pel futur d'aquests pobles oblidats per comunitat internacional”, diu la salouenca.

Tot i les mil experiències viscudes amb Muna i Fadli, Monzón s'emociona encara en recordar el regal que el nen es va voler endur a la seva terra: una ampolla amb aigua del mar per al seu pare, que havia estat pescador al Sàhara quan encara era colònia de l'Estat espanyol. “Volia que tants anys després el seu pare el tornés a olorar”, explica mentre els ulls se li omplen de nostàlgia per l'amic que, probablement, no tornarà a veure.