-
Entrada de l'Hospital de Sant Joan de Reus
Reusdigital.cat
El Servei Català de la Salut (SCS) ha estat condemnat per la Sala del contenciós-administratiu número 8 de Barcelona a pagar una indemnització de 153.000 euros a la vídua i els seus dos fills per la mort del marit i pare degut a una “defectuosa” assistència mèdica del CAP Gimbernat de Cambrils i l’Hospital Sant Joan de Reus, segons ha sabut Tarragona21. Contra la sentència hi cap apel·lació.
El dramàtic cas que va viure la família, xilena i resident a Cambrils, va ocórrer en 2012, quan el marit, Rodrigo A. Fernández, de 38 anys, va morir després d’una setmana que els metges i metgesses el maregessin amb diagnòstics erronis que no aclarien perquè tenia una pujada de febre, tremolors i dolor muscular, quan la família insistia que es podria deure a la infecció en una vàlvula que tenia al cor.
Se li va diagnosticar amigdalitis, primer, i meningitis, després. Davant de l’agreugament del seu estat va ser enviat a l’Hospital Sant Joan de Reus i des d’allà, al cap d’uns dies, se’l derivaria a l’Hospital de Sant Pau, on acabaria morint. La causa de la mort diagnosticada era, efectivament, el que havien denunciat els familiars: endocarditis infecciosa provocada per la vàlvula.
Relat del cas
El dia 30 de juny de 2012, Rodrigo i la seva esposa van acudir al servei d’Urgències del CAP de Cambrils ja que el marit presentava febre alta, tremolors i dolor muscular. Dues hores després va sortir del centre amb una recepta de Paracetamol per a paliar-li la febre. No se li practicà cap prova ni comprovació, i tampoc hi hagué diagnòstic.
Es va fer constar que tenia una vàlvula protèsica
L’endemà, 1 de juliol, van desplaçar-se a l’Hospital Sant Joan de Reus. Van informar de l’existència de la vàlvula, que presentava diabates i tensió alta. El metge considerà que era un principi d’amigdalitis. Li van administrar un sobre d’antibiòtic i nolotil. Tres hores després va ser enviat a casa tot i tenir febre.
Poca estona després, i agravant-se l’estat de salut de Rodrigo, es desplaçaren de nou al CAP de Cambrils, on els metges determinaren que era un cas de meningitis, per la qual cosa ingressà a l’Hospital Sant Joan de Reus.
A Reus coincidiren a diagnosticar-li meningitis i no li van practicar una prova, la pulsió lumbar, per determinar la patologia que finalment patia. Aquella matinada trucà per telèfon el germà del pacient, infermer, alertant de la malaltia que podria tenir, però no se li va fer cas. L’endemà, 2 de juliol, passà a l’UCI. Dimecres, 4 de juliol, se li detecta la bacteria staphylococus aureus. Dijous, 5 de juliol, Rodrigo presentava taquicàrdies. Fins el dia 4 no li va fer la prova adecuada.
El dia 6 de juliol és ingressat a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, on seria operat. Mor l’endemà a les 22:05 hores
Un cas com aquest hagués pogut acabar, de ser ferma la sentència, amb els metges responsables rebent penes, però no ha estat així perquè l’advocat ha preferit no denunciar-los i anar per la via contra el Servei Català de la Salut.
L’advocat de la família, Joan Crua, ha afirmat a Tarragona21 que va preferir presentar una reclamació de responsabilitat patrimonial contenciosa-administrativa contra el Servei Català de la Salut en comptes d’una denúncia penal contra els metges i metgesses responsables per dues raons: “Per què el cas s’hagués allargat molt i perquè no em refio del corporativisme mèdic”.
Al cas, prou tràgic, se i va afegir el que vindria després: un cop produïda la mort, es va negar al lletrat i a la família documentació “com l’historial clínic del pacient, les proves mèdiques fetes a l’hospital o l’informe de l’autòpsia”. La defensa va poder, no obstant això, recollir les proves suficients perquè s’acabés produint la sentència. La vídua, Cecilia Vargas, tenia aleshores 34 anys, el fill gran, cinc anys, i la petita, 15 mesos, “que mai haurà conegut al seu pare”.
“Va ser una greu negligència perquè en el camp mèdic és prou conegut que aquestes vàlvules protèsiques poden provocar infeccions i poden ser causa de mort”. A més a més, “la dona i un germà de la víctima, que és infermer a Xile, van informar reiteradament als metges que el Rodrigo tenia aquesta pròtesi i que ja havia patit antecedents per infecció. No els van fer cas perquè van actuar amb prepotència”, afirma l’advocat.
La sentència fixa provat que la mort es va produir per “l’endarreriment” en el diagnòstic d’endocarditis infecciosa sobre vàlvula protèsica i en el tractament amb antibiòtic correcte, amb resultat de mort per endocarditis valvular aòrtica.
El doctor Arturo Ortega, clau en l’evolució del judici i actuant com a testimoni de l’acusació, va declarar en el seu informe pericial que la mort “no era imprevisible ni inevitable perquè el pacient portava una vàlvula aòrtica des de 2009, un fet conegut en el seu historial. Una vàlvula és un cos estrany “que pot infectar-se amb certa facilitat”, de manera que els metges havien d’haver buscat aquesta patologia “abans que es formés l’abcés”. Amb una simple ecocardiografia, “que és un procés ràpid, barat, senzill, poc molest i sense perills per al malalt”.
Justament, els pacients amb aquesta vàlvula “tenen més risc d’infeció i de mort”, sosté la ciència. La taxa de mortalitat hospitalària d’aquests pacients oscil·la entre el 9,6 i el 25%, per la qual cosa la ràpida identificació del risc que corren “pot canviar el curs de la malaltia”, detacava en el seu informe el doctor Ortega. En canvi, “no consta la intervenció precoç de cap cardiòleg ni de cap especialista en malalties infeccioses en l’atenció dispensada” a Rodrigo Fernández.
Al seu torn, els metges del SCS van defensar en la causa que es va obrar de manera correcta i que les complicacions van venir per l’estat de salut del malalt -patia també diabetis i se li va infectar la zona de la vàlvula, afirmant que el quadre clínic inicial “no constituïa sospita diagnòstica d’endocarditis infecciosa”. L’actució va ser “adequada, diligent i eficient”, però la mort es va produir “per l’especial gravetat del procés”.
L’acusació demanava 204.000 euros i apel·larà la sentència demanant aquesta quantitat. La rebaixa obeeix al fet que el jutge considera que ja hi havia un risc en el pacient pel fet de tenir la vàlvula. La sentència tomba així una reolució anterior del SCS que aplicava el silenci administratiu davant la reclamació de la vídua.
