Vicenç Gasca: 'El repte més important de la Vilella Baixa és fer el poble pels del poble'

Gasca va néixer a Barcelona l’any 1945. Tot i que viu i treballa a la capital catalana com a sastre, i és president de la Fundació Barcelona Comerç, la seva vida ha estat marcada pels records de la Vilella Baixa, on hi ha passat temporades llargues. Recorda com de ben petit havien d’anar a buscar l’aigua amb càntirs amb el seu avi, el cinema del Serenet i les corredisses pels carrers del poble sense limitacions.

Gasca ens rep al menjador de casa seva. La seva dona, Maria Carmen Gasull, ens escolta al sofà. Un espai acollidor i tranquil amb unes vistes envejables on ràpidament la conversa el transporta a records de la seva infantesa i, sobretot del seu avi, on acostumava a seure escoltant la ràdio i també del seu pare, el primer en portar una càmera fotogràfica al poble. Un fet que els ha permès tenir moltes memòries en forma d’imatges sobre la Vilella Baixa. Algunes d’elles il·lustren aquesta entrevista.

D’on ve la seva relació amb la Vilella Baixa?

Quan em pregunten d’on sóc, sempre contesto: Jo sóc de la Vilella Baixa. I per què? Perquè jo crec que un és d’on vol que l’enterrin. Tu neixes on neixes però després per una cosa o per l’altra tens més afecte a un lloc. Nosaltres tenim estima a la Vilella.

Estem al poble perquè és la casa Pairal. La meva àvia era de la Vilella. Se’n van anar a Barcelona però la casa va continuar oberta i sempre vam venir aquí.

Així, ha viscut a la Vilella des de ben petit?

Sí, des de petit. Als estius i als hiverns. Jo havia passat molts Nadal a la Vilella i també havia anat a escola. Aquí vaig aprendre a llegir amb el mestre senyor Centelles. Una de les coses que més recordo, i em feia molta gràcia, és que a l’hivern cada matí portàvem un tros de llenya per l’estufa. Aleshores devia tenir uns 5 o 6 anys.

Com recorda la Vilella d’aquell temps?

La Vilella era la ciutat més gran que jo havia conegut mai. Perquè tot el poble era per a nosaltres, a diferència de Barcelona que no podies sortir del teu carrer o vorera. Era immensa, això de la New York del Priorat per a mi era cert. Corries per tot el poble, jugàvem a la carretera i a futbol, no hi havia problema. De la Vilella tenim els grans records, de petits i de no tan petits. Ens ho vam passar tots molt bé aquí.

Què en recorda de la gent de l’època?

A la Vilella, per a mi, la paraula adéu no existia mai i sempre existia la paraula hola. Aquí sempre hi ha hagut aquesta cosa de l’hola, de parlar. Una de les coses que he vist més és la felicitat que té la gent. A diferència d’altres llocs i pobles que la gent és més seca, aquí és molt oberta, riu, i per a mi això és molt important.

El seu avi era sastre i vostè, i la seva família, heu seguit implicats en el món de la moda.

Sí. Tenim la botiga a Barcelona. El meu avi era sastre, era el tallador, el que tallava i emprovava. Estava en una de les botigues més importants de Barcelona, Noveau England, allí vestien a l’alta aristocràcia de Barcelona. Però, hi va haver un moment que es va voler independitzar i l’any 1914 van muntar la botiga, on encara hi és, al barri de Sant Antoni (Barcelona). En establir-se pel seu compte va decidir fer-ho en un barri obrer, normal, perquè s’entenia més amb aquesta gent que no pas amb l’aristocràcia que eren tots bufats i estirats. Va obrir la botiga amb la meva àvia, ell era el sastre i ella la comerciant, van fer un bon equip.

Van començar a tocar confecció, van ser una de les primeres botigues, perquè llavors tot es feia a mida, i hem continuat, els avis, el meu pare, nosaltres, i ara el meu fill Ferran. Som la quarta generació. A mi quan em parlen de crisi els hi dic: La que ha viscut la nostra botiga. Ha vist la primera Guerra Mundial, la Gran Depressió del 29, la Guerra Civil del 36 i la segona Guerra Mundial. I si se’n van sortir, més ens en sortirem nosaltres ara.

A més de dedicar-se a la moda, també ha estat molt implicat amb el moviment veïnal i el tàndem que formaven amb el comerç. Actualment és president de la Fundació Barcelona Comerç. Ens explica la seva trajectòria?

Tot això són qüestions de caràcters. Hi ha gent que treballa més de sostre cap a dins i, n’hi ha que té una vocació més de participar, de col·laborar, i una cosa porta a una altra. A poc a poc vaig entrar a l’associació de veïns del barri de Sant Antoni, actualment en sóc el vicepresident, és una de les més antigues que hi ha a Barcelona, i és una associació molt important, perquè estem junts veïns i comerciants. Aquesta és una unió a vegades complicada perquè cadascú sembla que busqui coses diferents però en realitat és el mateix perquè tots dos vivim al barri.

D’aquí vam formar l’associació de comerciants, Sant Antoni Comerç. Va tenir molta força i la vam impulsar. Després d’això vam veure que s’havien de formar altres associacions a Barcelona. Per aquest motiu vam col·laborar i participar en la seva creació. D’aquest conjunt d’associacions de comerciants de Barcelona vam veure la necessitat d’agrupar-nos i tenir més força, i d’aquesta lògica va néixer la Fundació Barcelona Comerç.

Potser aquest caràcter l’ha portat a ser un ferm defensor de la botiga de barri. Quines bondats té aquest tipus de comerç?

Nosaltres som defensors, i jo hi crec fermament, del comerç de proximitat. Perquè el comerç de proximitat també és el comerç del veí de proximitat. El comerç de proximitat dóna vida als barris, dóna seguretat.

Aquesta força va néixer quan es van començar a implantar els centres comercials de fora de la ciutat. Llavors es deia que el comerç de barri desapareixeria, nosaltres ens hem unit per tenir força i demostrar i dir a la gent que no. Demostrar que els que poden petar són els grans centres comercials i, que el nostre, és el comerç del futur.

Barcelona té una cosa, la multi centralitat. Normalment cada barri té un mercat municipal i al voltant d’aquest hi ha l’eix comercial, això és el que dóna vida i ajuda a aquesta cohesió social que parlàvem de les botigues de barri i les botigues de proximitat.

Com ho fan per a fer front a aquests grans centres comercials que proliferen, sobretot, a les grans ciutats?

El que és més difícil és superar els primers temps. Al principi hi va molta gent als centres comercials, perquè és la novetat. La unió és el que fa la vida, i el comerç unit és el que té la força per a lluitar contra aquests centres comercials. Nosaltres diem una cosa: quan tu, veí, vas a comprar, depèn on compres estàs triant el model de ciutat que tu vols. Ens donem una vida mútua.

Quins reptes té de cara al futur el comerç de proximitat?

Primer, estar units, tenir una massa crítica. Intentar que la gent, en unes zones determinades, pugui trobar de tot i no hagi de moure’s per buscar el que no troba en aquell entorn. Fer promocions, estar a l’altura del que la gent demana, captar les seves necessitats.

Vostè va dir en una entrevista a El Periódico que si funciona el comerç, funcionaria el teixit social perquè ambdós van de la mà.

El comerç és vida, donem vida al comerç. Si el comerç està tancat, allò està trist, però perquè estigui obert li hem de donar vida. És importantíssim. El comerç i els veïns anem de la mà. També som antenes. Moltes vegades gent gran que hi pot haver al voltant, som els primers que ens adonem que aquella persona no ve, no surt. Som un mica el punt d’unió entre la societat, els serveis socials i també de la família.

Acostumat a viure i a treballar a Barcelona d’una manera intensa, com se sent en un poble on només hi ha tres botigues i no hi ha cap centre comercial a menys de 30 quilòmetres?

M’agrada molt estar aquí. Sempre tinc ganes de tornar. Tinc ganes de poder estar a la Vilella i sentir els ocells, relaxar-me, anar a passejar, pujar al Montsant, sentir el silenci, al matí aixecar-se i veure com surt el sol... Aquestes coses per a mi no tenen preu.

Aquí a la Vilella el comerç també juga un paper important?

Sí, el comerç és importantíssim. Jo crec que aquesta cohesió social també l’aporta. Ara hi ha dos llocs de cohesió social: la carretera i el metge. A la gent li agrada fer la xerrada, i on la fas? A la carretera, al bar, a les botigues... Això no es pot perdre, si ho perdéssim, es perdria una part molt important de la Vilella.

Vostè ha estat compromès amb el poble. Per exemple, en el seu moment va col·laborar en el projecte de la piscina.

Aquí hi havia una gran persona i el que nosaltres vam fer és fer-li costat. Va ser el Ricard Carsi, el gran impulsor d’això. I jo el vaig ajudar en tot el que vaig poder. Devia ser cap a l’any 1970, quan es van demanar subvencions per a fer la piscina. Ens la donaven però amb la condició de fer una piscina amb mides olímpiques, imagina’t quina bestiesa! Et donaven la subvenció per a fer una piscina però havies de fer un vestidor per a 200 persones. Això es va desestimar.

Llavors es va dissenyar una iniciativa on els que volien, i podien, pagaven uns bons i la resta de gent pagaven amb jornals. Molts del poble ho van fer amb jornals. I això va ser molt bonic, perquè d’alguna manera o d’una altra tots vam col·laborar.

El seu avi, Vicenç Gasca Ezquerda, va ser un defensor de portar les aigües al poble?

Sí, aquí a casa es feien les reunions. Es trobaven el meu avi i 7 o 8 més del poble, entre els quals hi havia el Serenet, per a debatre com portar l’aigua, perquè en aquell moment hi havia gent a favor i d’altra en contra de portar les aigües. D’això et parlo de l’any 1952 aproximadament.

Quan es va casar, com es va adaptar la seva dona al poble?

Això és molt important. La Mari Carmen es va enamorar ràpidament de la Vilella. Ens hi trobem com a casa, i també els nostres fills i néts. Nosaltres ens coneixíem de Barcelona, però una Setmana Santa vam venir a la Vilella amb un grup d’amics, i quan vam marxar d’aquí ja érem nuvis.

Quina evolució ha seguit el poble?

El més significatiu per a mi és que abans era un poble tancat en si mateix. Com deia el Serenet: érem el cul del món! Era un poble més tancat i hi havia les festes majors. Era molt diferent, ara tothom té cotxe i les distàncies es fan curtes.

Quins reptes li queden?

El repte més important és fer el poble pels del poble. Que tinguem una vida d’aquí guapa, tranquil·la i sostenible.

Aquesta entrevista ha estat publicada en l'últim número de la revista 'La Vilella Baixa'.