Quan la comèdia és trista

Entre tanta producció audiovisual i la cada cop més extensa diversitat de plataformes per veure sèries i pel·lícules, trobar una joia comença a ser força complicat. Les recomanacions dels entesos o l'atzar, però, ens hi poden ajudar. Estrenada el 2016, la comèdia 'Fleabag' (disponible a 'Amazon prime video') ha comptat enguany amb una segona (i en principi, última) tanda d'episodis que la converteixen en una de les millors propostes actuals amb segell britànic. Si al capdavant, a més, hi ha una actriu i guionista en estat de gràcia, com és el cas de Phoebe Waller-Bridge, el resultat és una refrescant reflexió sobre la dificultat d'estimar i estimar-se. 

L'humor com a antídot

Waller-Bridge intepreta una jove a la trentena. Caòtica, cínica, mentidera, un desastre. No obstant això, connecta de manera immediata amb l'espectador, en part per la interacció directa que proposa la protagonista. Mira a càmera, fa comentaris que només escoltem nosaltres i carrega contra tot i tothom. Són tan sols dues temporades (de sis capítols cadascuna, i de mitja hora de durada) que es degluteixen sense ni adonar-se'n, en part perquè no deixa de sorprendre ni de posar-nos a prova des de l'inici (al primer capítol hi ha un gag d'allò més incòmode amb Barack Obama). 

Les relacions familiars, la por a la soledat, els fracassos personals que passen factura i l'humor com a antídot i com a filosofia de vida són tan sols alguns dels puntals d'una història en què, a base de diàlegs àgils i enginyosos, s'analitza (i es critica) el nostre sistema de valors. Si per la pantalla, a banda, hi desfilen intèrprets com Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie 'Sherlock' de la 'BBC', en un paper prou divertit) o Kristin Scott-Thomas com a estrella invitada, l'èxit és garantit. 

Que ningú es pensi, però, que 'Fleabag' proposa una simple i ximple lectura plenament optimista de tot plegat. És una comèdia, sí, però trista. Potser això és el que fa de 'Fleabag' una delícia. Que vagi de gust.