-
Un fotograma de la pel·lícula 'Casi 40'
Cedida
Un servidor admira el David Trueba novel·lista i, en ocasions, el cineasta. Ha estat capaç de crear un univers fílmic en què el diàleg és la base, sempre amb un punt entre nostàlgic, irònic i romàntic. Una excel·lent mostra és la seva darrera pel·lícula, 'Casi 40', en què recupera els personatges del seu debut, 'La buena vida' (1996). Dues dècades més tard, els llavors adolescents Fernando Ramallo i Lucía Jiménez han separat els seus camins. Una gira musical per llibreries arreu de la geografia espanyola, però, els uneix de nou.
A la carretera, els antics amants parlen, es posen al dia. Les relacions de parella frustrades, les decepcions, els fills o els projectes de futur són moltes de les qüestions que aborden. Reflexionen també sobre el món que els envolta, aquell món que ens van prometre quan érem canalla i que després ha estat tan diferent i decebedor, segons com. Allò que estimaven ha mutat o simplement ha desaparegut. Ningú llegeix, es queixa ell. La indústria musical és ferotge, lamenta ella.
De to pausat, 'Casi 40' mostra la maduresa del seu duet protagonista. Temps enrere, si s'haguessin hagut d'imaginar a prop de la quarantena, no s'haurien descrit com són ara. El triomf, amb tot, és acceptar-se, aixecar-se després de la caiguda i tornar a connectar. L'escena clau, en aquest sentit, és d'una bella tristesa. Descobrim el motiu de la seva separació, i comprenem que una de les màximes del personatge de Ramallo, que assegura que el primer amor no mor mai, és sovint certa.
No serà ni de bon tros una de les pel·lícules de l'estiu. Precisament per això, perquè és petita, senzilla i directa, és una joia. I cal aprofitar que ens la projecten a prop de casa per anar-la a veure.
Us agradarà si... Sovint mireu enrere per entendre on sou ara.
No us agradarà si... Si no sou gens nostàlgics.
