-
Moment de la recollida de la bandera dels Jocs Mediterranis per part de l\'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros.
Cedida.
Corria un 15 d'octubre de 2011 quan, des de la ciutat turca de Mersin, el president del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, Amar Addadi, proclamava la candidatura de Tarragona com l'escollida per la celebració de l'esdeveniment per al 2017. La delegació municipal s'abraçava i cridava d'alegria i no era per menys: la candidatura havia travessat tota mena d'obstacles, fins i tot la desil·lusió mig any abans de no ser la guanyadora per celebrar els Jocs de 2013, abandonats per Volos i Larissa (Grècia), uns jocs que Tarragona s'havia ofert a organitzar.
El projecte estrella del mandat de 12 anys del PSC amb l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros al capdavant va tenir escassos instants de suport ciutadà i un d'ells va ser precisament en el moment de la victòria contra la candidatura rival d'Alexandria. Després de 4 anys buscant tota mena de suports i garanties financeres durant l'etapa de la candidatura, pintant els carrers de la ciutat amb el lema Tarracajorrani i organitzant tota mena d'esdeveniments per captar voluntaris, el somni de l'executiu municipal es feia realitat.
Els Jocs van arribar a Tarragona per tan sols dos vots, 36 a 34, i prometien transformar la ciutat amb una vil·la olímpica, nous equipaments esportius i programació cultural i esportiva de tota mena. Tarragona, de fet, mirava de molt a prop l'exemple de la ciutat andalusa d'Almeria, que al 2005 va rellançar aquest esdeveniment amb més de tres mil atletes participants i força atenció mediàtica, i que va comportar una transformació de la demarcació en matèria d'infraestructures i equipaments.
La candidatura tarragonina partia amb un cert avantatge, tenint en compte el context sociopolític d'Egipte i que altres candidatures s'havien hagut de retirar. Tot i així Tarragona va patir fins al final i això es va notar en les celebracions, amb el soroll dels clàxons a la Rambla Nova i alegria a la plaça Imperial Tàrraco en la rebuda dels protagonistes. Govern i oposició es donaven la mà malgrat les crítiques constants per fer que les expectatives dipositades en els Jocs es complissin al cap de sis anys.
Quan Tarragona va decidir presentar-se com a candidata per organitzar els Jocs ho va fer confiant plenament en el suport econòmic del govern espanyol. De fet, l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros va al·legar reiteradament davant dels dubtes que s'anaven afegint sobre la construcció de les instal·lacions promeses que aquestes estaven garantides per l'acord amb l'Estat. La carta de garanties financeres era el motiu pel qual la ciutat es comprometia davant de la resta de països mediterranis.
Amb el pas dels anys, però, el Consell Superior d'Esports (CSD) va aclarir que aquestes garanties no passaven pel finançament de nous equipaments. El 4 de novembre de 2016, menys d'un any abans de les dates previstes dels Jocs, el Comitè Internacional confirma un ajornament que la Fundació Tarragona 2017 atribueix al paper de l'Estat en no complir la seva paraula. D'aquesta manera, la ciutat passa en cinc anys d'oferir-se a organitzar uns Jocs en un marge de dos anys -de 2011 a 2013- afirmant que tot estava ja gairebé enllestit, a no ser capaç de tirar endavant els Jocs per al 2017.
Si al 2011, Josep Fèlix Ballesteros venia d'una reelecció còmoda, al 2018 la figura de l'alcalde ja estava desgastada. Un dels motius va ser precisament que el seu projecte estrella no complís les expectatives promeses. Del projecte inicial no en quedava gairebé res i tret de la reforma de l'actual Anella Mediterrània el llegat de l'esdeveniment ha estat sovint posat en dubte, tot i la injecció pública.
La crisi econòmica de 2008 va suposar un fre a l'hora que l'Estat apostés decididament per Tarragona 2017, però també per a la captació d'espònsors. Les diferents estratègies no van funcionar, tampoc quan la Fundació va posar a disposició unes estàtues amb la mascota, el Tàrracvs, que actualment acumulen pols en magatzems. L'esdeveniment va generar titulars negatius fins i tot abans de la celebració dels Jocs i les xarxes socials eren plens de mems. Quan al 22 de juny de 2018 les competicions esportives van donar el tret de sortida, encara va ser pitjor: graderies buides, instal·lacions amb deficiències i per acabar-ho d'adobar utilització política en ple context de protestes sobiranistes.
Qui va ser el dofí de l'alcalde, Javier Villamayor, va desaparèixer voluntàriament de l'escena política després dels Jocs, donat que n'havia estat el coordinador i màxim responsable. El Comitè Internacional va felicitar els organitzadors en el balanç posterior, però allò que motivava més els tarragonins de fa 10 anys a l'hora de pensar en l'esdeveniment esportiu, posar Tarragona al mapa i en positiu, va caure.
Havent passat ja tres anys i mig des de l'esdeveniment esportiu i una dècada des del nomenament, la ciutat de Tarragona no compta avui més que amb un únic nou equipament en funcionament: la piscina de 50 metres de l'Anella Mediterrània, això sí, sense coberta. El pavelló poliesportiu, el Palau d'Esports Catalunya, no ha acollit encara cap activitat esportiva des del desmuntatge arran dels Jocs, això sí, ha estat un bon emplaçament per a la vacunació massiva de la Covid-19. Sense comptar les reformes dels equipaments ja existents o l'arranjament de tota la zona esportiva del barri de Campclar, el rastre dels Jocs a la ciutat és difícil de percebre en ple 2021.
El projecte estrella del mandat de 12 anys del PSC amb l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros al capdavant va tenir escassos instants de suport ciutadà i un d'ells va ser precisament en el moment de la victòria contra la candidatura rival d'Alexandria. Després de 4 anys buscant tota mena de suports i garanties financeres durant l'etapa de la candidatura, pintant els carrers de la ciutat amb el lema Tarracajorrani i organitzant tota mena d'esdeveniments per captar voluntaris, el somni de l'executiu municipal es feia realitat.
Els Jocs van arribar a Tarragona per tan sols dos vots, 36 a 34, i prometien transformar la ciutat amb una vil·la olímpica, nous equipaments esportius i programació cultural i esportiva de tota mena. Tarragona, de fet, mirava de molt a prop l'exemple de la ciutat andalusa d'Almeria, que al 2005 va rellançar aquest esdeveniment amb més de tres mil atletes participants i força atenció mediàtica, i que va comportar una transformació de la demarcació en matèria d'infraestructures i equipaments.
La candidatura tarragonina partia amb un cert avantatge, tenint en compte el context sociopolític d'Egipte i que altres candidatures s'havien hagut de retirar. Tot i així Tarragona va patir fins al final i això es va notar en les celebracions, amb el soroll dels clàxons a la Rambla Nova i alegria a la plaça Imperial Tàrraco en la rebuda dels protagonistes. Govern i oposició es donaven la mà malgrat les crítiques constants per fer que les expectatives dipositades en els Jocs es complissin al cap de sis anys.
Una de les peces de la Tarracvs Parade amb la mascota dels Jocs Mediterranis al costat Foto: Aj. de Tarragona
Garanties financeres
Quan Tarragona va decidir presentar-se com a candidata per organitzar els Jocs ho va fer confiant plenament en el suport econòmic del govern espanyol. De fet, l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros va al·legar reiteradament davant dels dubtes que s'anaven afegint sobre la construcció de les instal·lacions promeses que aquestes estaven garantides per l'acord amb l'Estat. La carta de garanties financeres era el motiu pel qual la ciutat es comprometia davant de la resta de països mediterranis.
Amb el pas dels anys, però, el Consell Superior d'Esports (CSD) va aclarir que aquestes garanties no passaven pel finançament de nous equipaments. El 4 de novembre de 2016, menys d'un any abans de les dates previstes dels Jocs, el Comitè Internacional confirma un ajornament que la Fundació Tarragona 2017 atribueix al paper de l'Estat en no complir la seva paraula. D'aquesta manera, la ciutat passa en cinc anys d'oferir-se a organitzar uns Jocs en un marge de dos anys -de 2011 a 2013- afirmant que tot estava ja gairebé enllestit, a no ser capaç de tirar endavant els Jocs per al 2017.
Els representants institucionals, en el moment de l'anunci de l'ajornament. Foto: ACN
De la il·lusió a la indiferència
Si al 2011, Josep Fèlix Ballesteros venia d'una reelecció còmoda, al 2018 la figura de l'alcalde ja estava desgastada. Un dels motius va ser precisament que el seu projecte estrella no complís les expectatives promeses. Del projecte inicial no en quedava gairebé res i tret de la reforma de l'actual Anella Mediterrània el llegat de l'esdeveniment ha estat sovint posat en dubte, tot i la injecció pública.
La crisi econòmica de 2008 va suposar un fre a l'hora que l'Estat apostés decididament per Tarragona 2017, però també per a la captació d'espònsors. Les diferents estratègies no van funcionar, tampoc quan la Fundació va posar a disposició unes estàtues amb la mascota, el Tàrracvs, que actualment acumulen pols en magatzems. L'esdeveniment va generar titulars negatius fins i tot abans de la celebració dels Jocs i les xarxes socials eren plens de mems. Quan al 22 de juny de 2018 les competicions esportives van donar el tret de sortida, encara va ser pitjor: graderies buides, instal·lacions amb deficiències i per acabar-ho d'adobar utilització política en ple context de protestes sobiranistes.
Qui va ser el dofí de l'alcalde, Javier Villamayor, va desaparèixer voluntàriament de l'escena política després dels Jocs, donat que n'havia estat el coordinador i màxim responsable. El Comitè Internacional va felicitar els organitzadors en el balanç posterior, però allò que motivava més els tarragonins de fa 10 anys a l'hora de pensar en l'esdeveniment esportiu, posar Tarragona al mapa i en positiu, va caure.
Havent passat ja tres anys i mig des de l'esdeveniment esportiu i una dècada des del nomenament, la ciutat de Tarragona no compta avui més que amb un únic nou equipament en funcionament: la piscina de 50 metres de l'Anella Mediterrània, això sí, sense coberta. El pavelló poliesportiu, el Palau d'Esports Catalunya, no ha acollit encara cap activitat esportiva des del desmuntatge arran dels Jocs, això sí, ha estat un bon emplaçament per a la vacunació massiva de la Covid-19. Sense comptar les reformes dels equipaments ja existents o l'arranjament de tota la zona esportiva del barri de Campclar, el rastre dels Jocs a la ciutat és difícil de percebre en ple 2021.
Cerimònia inaugural dels Jocs Mediterranis Foto: Adrià Costa
