"... i demà morirem qui sap com,
però potser de la pitjor manera,
sense dignitat, com animals de granja....".
Uns versos dels 345 hendecasíl·labs que conformen L’ombra rogenca de la lloba, que van merèixer el premi Carles Riba l’any 1981, quan Gerard Vergés tenia 50 anys. La mort de Gerard Vergés va ser amb dignitat, un dia de Sant Jordi, com Shakespeare, de qui n’havia traduït l’obra poètica i potser aquest fet havia encomanat el seu aspecte de dandi, com una mena de Peter O’Toole de les Terres de l’Ebre.
Gerard Vergés: poeta tortosí, militant del territori de principi a fi, que va preferir abraçar les lletres a la ciència, que li va donar la professió, de farmacèutic.
Sense aspiracions, conscient que “la poesia la coneix la minoria”, però segur del seu treball: “la poesia ha de tenir música”, explicava en una entrevista recent. Amb un aspecte físic quixotesc (també cervantes va morir un dia de Sant Jordi) que transmetia bonhomia, com un Moustaki tortosí.
Va combatre la misèria sociocultural de la ciutat franquista i eclesial amb les armes de la cultura. Des de les pàgines de 'Gèminis', una publicació que va impulsar als anys cinquanta i va esdevenir la plataforma tant de la resistència tortosina com d’una nova generació que va beure d’aquella font que recollia les aigües pluvials de les valls dels diferents àmbits culturals d’aquella Tortosa que buscava sobreviure a l’ofec.
La nostra generació en vam ser hereus d’aquell mestratge. Gràcies Gerard, i Jesús Masip, i Manolo Pérez Bonfill, i Mossèn Martínez, i Frederic Mauri, i.... tants d’altres que ens van transmetre la possibilitat d’una societat més culta i lliure. La seva herència és el nostre patrimoni, que treballem per a que les futures generacions segueixen coneixent els fets i les persones, Com Gerard Vergés, que ha passat a la història col·lectiva universal.
Tomàs Carot és periodista
