Més enllà de les acampades en el sentit físic, dels manifestos que n'han sortit, de les assemblees públiques generades hi ha un aspecte que per a mi té una importància capital.
Durant anys sencers he sentit frases, converses, paraules relatives als 'joves' (massa àmplia aquesta denominació) com si fossin una bossa social de despreocupats, descreguts i com a generació nini, (quina ràbia aquesta paraula!). Com si es tractés d'uns paràsits que, d'altra banda, suposant que ho haguessin estat, alguna responsabilitat hi devíem haver tingut els que ja no som tan joves, dic jo. Generacions sobreprotegides, generacions que ho han tingut tot tan fàcil, gent que no té inquietuds, que no es compromet, que s'acomoda... Igual que els grans, o no? Doncs bé, jo crec que ens han donat una bona lliçó de compromís i, sobretot, d'autogestió.
Que grups heterogenis, gent que ni tan sols es coneixia entre ella, hagi estat capaç d'aguantar ben bé un mes al carrer, exposant la indignació per la mala gestió social en general i al món, manifestant que ja n'hi ha prou de privilegis i que en aquest món tots tenim dret a tot, ho trobo heroic. En un moment en què les dretes estan envaint els territoris d'allò públic per aixecar nous feus cada vegada més privats i mancats de democràcia directa i equitativa, aquests joves desaprensius, ens han mostrat amb la seva veu i les seves accions que no estem encallats, que hi ha regeneració i que són capaços d'acampar i de molt més.
Potser molta gent s'ha quedat al marge de saber que a les nostres places, en el nostre cas de Reus, El Mercadal, s'hi han fet xerrades, concerts, menjars per a tothom, s'ha netejat, s'hi ha parlat, en definitiva, s'hi ha treballat i tot això amb un model d'autogestió espontani i sense diners. I doncs? No éreu incapaços de fer res per vosaltres mateixos?
Arribat el moment actual les forces minven i la gent ha de treballar o estudiar o el que sigui, les acampades toquen a fi i la gran pregunta de la gent menys vinculada potser és, i ara què? De què servirà tot això?
Doncs bé, jo penso que aquestes preguntes responen al model de societat que ens hem deixat tenir fins ara, la caducada. La pressa, la immediatesa, el resultat ja, la competitivitat, l'efimeritat de les coses... Per què no deixem que tot faci el seu curs? Per què no pensem que tot el que està passant és un procés i que el propi subjecte de l'acció és precisament aquest procés mitjançant el qual anem anant cap a... Per què necessitem una conclusió ràpida? No està bé que s'hagi produït una mini revolució, de moment? No és bo tirar endavant sense voler menjar-se el món en dos dies? No està bé poder pensar i debatre amb tranquil·litat per poder ponderar activitats i propostes?
Hi haurà grups de persones que s'organitzaran per dur a terme accions concretes. D'altres ho faran des de grups ja organitzats. D'altres pensaran i ho escriuran o ho cantaran o ho pintaran. Alguns escamparan el missatge de forma particular a la feina, amb la família, amb els amics i coneguts. I aquests joves tan dropos ja estan estudiant la forma de coordinar tot el que s'ha produït i es produirà de manera que existeixin unes trobades on qui vulgui hi pugui exposar el seu parer o les seves propostes.
Senyors i senyores de cabells blancs com jo, penso, sincerament, que estem en bones mans i us convidaria a escoltar atentament, sense prejudicis, aquestes veus joves d'indignació, a fer-les visibles als no tan joves, a reflexionar-les per, posteriorment, poder opinar i participar a millorar la forma de vida cap a models igualitaris que siguin autèntiques oportunitats per a TOTHOM. Tots som iguals i tots som diferents.
(Mariona Quadrada és llicenciada en filologia i mestra de cuina).
