Dijous, 21 de Novembre de 2024
Josep Banet
Isabel Martínez
El 30 d’abril de 1984 tancava portes a Reus l’empresa Crolls després de 36 anys d’existència. El tancament d’una empresa sempre és traumàtic però el cas d’aquesta fàbrica ho va ser especialment pel fons i per la forma. D’una banda, el final de l’activitat de l’empresa representava deixar al carrer un grup nombrós de treballadors (gairebé 400 persones) en un moment de crisi econòmica important i de l’altra perquè quedaven enrere mesos de lluita sindical i ciutadana que no havien pogut evitar el fatídic desenllaç al que la reconversió industrial havia sentenciat a aquesta factoria històrica de la ciutat.
En aquesta entrevista, Josep Banet Prats, treballador de Crolls entre el 1973 i el 1984 i darrer president del comitè d’empresa, ens explica com va viure aquella etapa i com la recorda avui, 30 anys després. L’entrevista a Banet enceta, a més, una nova secció de Reusdigital que pretén recuperar la veu de protagonistes del passat. Persones sobre les quals un bon dia es va posar el focus mediàtic a causa d’un fet excepcional en el qual van ser partícips.
Enguany es compleixen trenta anys del tancament de Crolls, què recorda d’aquells mesos i de la lluita que va representar?
Va ser una lluita important, no va ser suficient almenys per un sector de la plantilla però en general es va lluitar. Crec que estàvem predestinats al tancament simplement perquè, sobretot des de Catalunya, no hi va haver una voluntat per evitar-ho. Nosaltres, en algun moment, vam creure que l’empresa es podia mantenir de manera parcial, que hi podia haver una reconversió. Això no va ser així malgrat aquella famosa empresa alemanya, WiK, que havia d’agafar part de la plantilla fabricant components. En definitiva, l’anunci no sabem si va ser per esmorteir la lluita o és que el projecte no va quatllar.
Després del tancament, quina és l’experiència que va tenir com a extreballador? Va ser difícil trobar feina atesa la situació econòmica que es vivia en aquells moments?
Com a empleat va ser un drama perquè, després de 13 anys treballant allí... La situació fora no sabies exactament quina seria per la crisi de l’any 84, suposaves que seria difícil trobar treball. Personalment, va ser traumàtic però també com a president del comitè d’empresa. Quan es tanquen portes, penses en la teva preocupació personal però moralment a mi i a la resta de membres del comitè d’empresa que es van quedar fins al final ens va colpir. Hi va haver un grup d’unes vint persones, entre els quals hi era jo, que vam agafar el fons de promoció de treball que tenia com a finalitat buscar-te un treball estable a canvi de renunciar a la indemnització però no va tenir èxit.
Al final del temps, van arribar a col·locar només a dues persones amb aquesta fórmula. Acabat aquest període, vaig estar relativament de sort en el sentit que a banda de treballar un temps en una empresa de La Selva de seguida vaig aconseguir treballar en el Mercat del Camp i allí em vaig prejubilar. De la resta de la gent, suposo que va haver de tot: uns que van poder aconseguir feina més fàcilment i d’altres no. Una cosa que sempre he criticat és que s’havia d’esperar al 30 d’abril, el temps màxim per marxar de l’empresa. Tot i que es donava a entendre que si esperaves el milió i mig d’indemnització del Ministeri d’Indústria es podia perdre, jo crec en definitiva que va ser una cosa de psicosi, de no vull ser l’últim, per si de cas.
Com jutja avui, transcorreguts 30 anys, el paper de les administracions i la ciutadania en general per evitar el tancament primer i després trobar solucions a la problemàtica de l’empresa?
Si comencem de baix cap a dalt, la població de Reus, en general, no va saber valorar el que era perdre vora 400 llocs de treball a la ciutat i a la comarca. Vam quedar decepcionats quan prèviament a la manifestació, que va ser massiva, demanàvem a la gent que posés cartells anunciant-la i et deien que això de la política no era per a ells. Si això no era un tema de política! Era un tema de supervivència d’una factoria... Aquella manifestació era per lluitar, per fer força i que la gent veiés que la fàbrica se n’anava en orris.
A l’Ajuntament de Reus es van fer plens extraordinaris pel tema i cada partit va aportar. Els que jo penso que van aportar més eren el PSUC i ERC, simplement perquè pels socialistes era un símptoma de la reconversió industrial que havien inventat i, per tant, no podien lluitar de forma molt descarada. Era un projecte dels socialistes de manera global. Amb una entrevista amb l’alcalde Borrell, tot parlant va dir, més o menys, que no ens hi trenquéssim el cap perquè si a Sagunt amb 20.000 treballadors no havien pogut evitar la reconversió, nosaltres tampoc podríem en una empresa de 400. Políticament potser ho havia de dir perquè veiéssim la realitat però va ser frustrant que es donés per vençut.
A la Generalitat se’n va parlar molt del tema i a l’hora de la veritat deien que et podien donar suport amb 50 milions de pessetes. Per la seva banda, la Diputació Foral de Navarra posava 1.500 milions de pessetes i al·legaven que el grup era del nord. I quan va venir el Jordi Pujol a l’Ajuntament de Reus i es va comprometre a que ell lluitaria per l’empresa, jo crec que només van ser paraules per fugir aquella situació davant l’acte que es va celebrar però va passar sense pena ni glòria. El cas és que el conseller tampoc va moure el que s’havia aprovat al Parlament.
Pel que fa als sindicats, les negociacions es portaven a nivell estatal. En aquell moment jo era a CCOO i constato que a nivell local vam intervenir poc perquè les negociacions es feien a Madrid, Pamplona o Santander. Al nord, ni CCOO ni UGT mai van ser majoritaris perquè hi havia els sindicats nacionalistes que tenien una força superior en representativitat. El cas és que per mi la sensació és que estaven pel grup fort i la fàbrica d’aquí la van deixar. Quan negocies amb alguna cosa has de pagar. Per mi, no van defensar la Crolls amb la mateixa força que Corcho o Super ser.
Veu algun tipus de paral·lelisme entre la situació que li va tocar viure a Crolls i l’actual crisi econòmica que està deixant tanta gent sense feina avui?
En aquell moment hi havia molt d’atur. Si no vaig molt equivocat després del tancament de Crolls es va arribar a un 20% d’atur i ara estem a un 25%. Evidentment, ara és molt més dramàtic. L’avantatge aleshores era que no hi havia una crisi tan forta a tot tipus d’empreses. Per tant, va ser relativament més fàcil trobar treball que ara. Actualment, això és un drama: persones que estan 2,3, 4 anys sense treball. Crec que aleshores les prestacions d’atur les rebien més gent i donaven més suport. Ara cada vegada hi ha menys en quantitat i en temps. Aleshores en una família podies trobar un sense feina però ara són 2, 3, 4 persones que estan a l’atur. A més, el drama dels desnonaments ara és tan general que també és molt impactant.
Com valora que avui la Crolls hagi donat pas a Redessa, un viver d’empreses on es pretèn fomentar els emprenedors?
El fet que la factoria desaparegués i l’Ajuntament fes aquesta iniciativa crec que és millor que els terrenys haguessin acabat venent-se per fer pisos. Té la seva importància. Com a projecte Redessa no sé el volum que ha representat en llocs de treball però el suport a petits emprenedors és una finalitat molt bona perquè en el fons també creen ocupació.
Crolls era una empresa històrica a la ciutat. Quin record creu que guarda la ciutat i les persones que hi van treballar?
Era l’empresa en que es van iniciar a treballar moltes persones als 18 anys. Per ella van passar centenars de persones, va venir la crisi però s’ha de reconèixer que els moments importants de l’empresa la gent entrava i després anava a treballar a un altre lloc. L’ambient era bo, familiar i l’experiència va marcar la vida de moltes persones perquè no era com ara en que pràcticament no hi ha cap empresa on la gent treballi tants anys i el treballador no es pot identificar per la manca de continuïtat laboral. Pensa que a Crolls hi havia empleats que portaven 20 i 30 anys.
Una sort seria que hi hagués una altra Crolls en aquests moments per oferir 400 llocs de treball als aturats a Reus i comarca a banda del treball indirecte que podria generar. El 99% dels treballadors han d’estar satisfets d’haver passat per una empresa que, diguin el que diguin, va morir per qüestions polítiques, la reconversió industrial i la descapitalització que van portar a terme els germans Roger en matèria d’inversió en els processos productius, fet que feia que els costos sortissin més cars però no generava un producte obsolet com es va arribar a afirmar.
tancament de grans empreses
També aquest any ya farà 19 anys que es va tancar la sedera Pich Aguilera. El meu pare treballava a la Crolls i jo en aquesta Sedera. Tot un seguici gestions mal fetes, s'havia de tancar perqué havien de fer l'hospital i després de 19 anys no s'ha fet res, només especular amb el terreny.
