Aquests dies propers al Sant Jordi he estat compartint espais amb autors i fullejant novetats, i m'adono que s'ha accentuat la tendència dels darrers anys: les novetats en català són, sobretot, novel·la històrica (molt més rigorosa, per cert, que la funesta mania dels templers imaginaris), afegint-hi les memòries (més o menys idealitzades) i arrodonint-ho amb els llibres patriòtics.
No me'n sobra cap ni un, i encara menys si tenim present que la qualitat mitjana és admirable. El discurs dels meus col·legues també ha canviat: ara sents un escriptor d'anomenada parlant de la importància d'“atrapar el lector”, que la història que es relata tingui grapa i que no et puguis deixar la lectura. Fa només deu anys això hauria estat una anomalia. Perquè els escriptors estaven més atents a l'evolució de la literatura occidental, a la importància de la metàfora o al trencament de motllos. O parlàvem de la “mort de l'escriptor” en fer-se evident que predominava la primera persona i que, per tant, l'autor esdevenia personatge de la pròpia història. I discutíem, infeliços i innocents, l'entrellat del postmodernisme –que el meu admirat Sam Abrams donava per passat de moda, amb la seva intel·ligència afuada, en un article recent–. Ara parlem dels llibres que “han triomfat”, que “tenen èxit” o que “es mantenen en els rànquings”, referint-nos al nombre de vendes, un fet que té poc contacte amb la qualitat literària.
Les coses són com són i no les podem canviar, com no podem canviar el joc del Barça ni les insidioses malalties que ens assalten a la vellesa. Tot i això, he entrellucat que la preocupació pel comerç del llibre no és una frivolitat, sinó que la literatura catalana ha esdevingut “normal” i que, com a tal, es preocupa de la part industrial, deixant els romanços literaris per a les meritòries tertúlies bibliotecàries. És, doncs, un senyal de normalitat i no de decadència. I això m'ha retornat la pau a la regió on habiten les meves tribulacions habituals.
Isabel-Clara Simó és escriptora i periodista.
