En els darrers mesos, han aparegut dues interessants novetats en el migrat panorama actual de la novel·la negra escrita en la llengua de Butxana. Sense cap mena de dubte el començament del segle XXI no ha estat un moment gaire bo per aquest gènere a nivell nacional. Als anys 30 del segle XX obres com “La corona valenciana” de Rafael Tasis estrenaven el gènere a casa nostra, amb una represa als setanta de la mà de la gent d’Ofèlia DRACS o d’autors com Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo.
El gènere donaria els seus millors fruits amb les primeres obres de Ferran Torrent i el sorgiment d’una certa escola valenciana amb obres destacades com “Puta misèria”. Des d’aleshores, sense voluntat de ser exhaustiu, no hi ha hagut gaire espai per a un gènere que com cap altre és capaç de retratar la societat on es desenvolupen els assassinats o els crims diversos que cal descobrir per solucionar els enigmes que les novel·les proposen en els seus plantejaments inicials.
Aquest estiu he llegit “Tots els camins porten a Romania”, del Ramon Usall, de Lleida, i publicada a Pagès Editors. S’hi explica el primer cas resolt per un detectiu que caldrà tenir en compte, sobretot perquè és més personatge que investigador. El personatge és Rafel Rovira, enamorat de la boira lleidatana, seguidor del Barça i exmembre de l’MDT, tal com ho era el seu company d’institut, ara el sergent Palau, un mosso d’Esquadra amb qui l’uneix una relació més que tibant. Rovira és un fanàtic seguidor del desaparegut grup de punk independentista Desperdicis Clínics i està enamorat d’una jove periodista lleidatana a qui un director sense escrúpols (n’hi ha tants) li retalla els articles i li converteix en brossa sensacionalista.
El seu primer cas el porta a investigar a Romania l’assassinat de dos exmembres de la policia secreta romanesa comunista, la temuda Stasi. El llibre inclou un dura crítica a l’autoritarisme dels qui van malmetre el significat de la paraula socialisme per tal d’aconseguir, en un deliri personal i col·lectiu sense fre, poder i més poder, un poder sense cap mena de control que avui han aprofitat els més “llestos” (per no dir cafres directament) dels seus adeptes.
L’altra novel·la és “La visita del vent”, escrita a quatre mans per Andrea Robles, pseudònim que agrupa Maria Teresa Enrique i Gregorio Royo. L’obra ha estat publicada per l’editorial Riu Blanc, de Gandia, i és una bona mostra de com es pot construir una història negra que té com a escenari el paisatge, els carrers i les vides de pobles i ciutats del País Valencià, i que res no hi grinyoli.
Jordi Lleonard és un jove policia curiós que investiga la mort de Rudolf Rémer, un nazi alemany relacionat amb el narcotràfic a qui han trobat mort amb un tret al cap. Per al cas, comptarà amb l’ajuda de Sebastián López, un altre policia, aquest de la vella escola; i l’Anna, una noia amb qui comparteix complicitats de tot tipus. L’obra és un espai narratiu ple de referències literàries, tant del propi gènere (amb Montalbán o Camilleri) com d’altres com Céline, autor del llibre on fa cap la bala que mata el nazi en qüestió. En la trama argumental, els pactes, delacions, traïcions i assassinats ens fan dubtar i acusar com a culpables de diversos delictes bona part dels que hi estan implicats i les barreges de nazisme, empresaris, narcotràfic i policia esdevenen un bon retrat fragmentari d’una part de la nostra societat. I és que, tal com diuen que deia l’oncle August, aquesta colla, “si el món fora un ou, se’l beurien“.
