Manel: 'Els 'hipsters' ens fan una ràbia immensa'

Quines novetats hi trobem, a 'Atletes, baixin de l'escenari'?

Guillem Gisbert: Al final, la novetat són les tretze cançons. És complicat dir si el disc és més una cosa o més una altra perquè fa massa poc que ha sortit i costa trobar-hi els adjectius.

Per què van decidir titular l'àlbum amb aquesta frase del Jocs de Barcelona 92?

Martí Maymó: Buscàvem alguna cosa que ens agradés i en disc conceptual no és fàcil. vam escollir la frase perquè era un record de la infància i ens feia gràcia.

G.G.: Al final, la clau era trobar una cosa que fes gràcia, no sé si molta o poca. Però en el moment de la tria, una frase com aquesta deixa un record i ficada en el títol d'un disc genera una sensació estranya.

Un dels fets que més es comenta del nou disc és la desaparició de l'ukelele.

M.M.: Et mous per sensacions, pel que et ve de gust fer en aquell moment i pel que creus que és bo. Simplement hem anat fent cançons on l'ukelele no hi apareixia. Abans el teníem molt a mà i ara cada cop agafem més la guitarra.  L'ukelele és un instrument que dóna un timbre molt concret i et fa tirar cap a una banda i teníem ganes de canviar. No ha estat cap decisió de voler fer-lo desaparèixer i de rebuig cap a ell, sinó que ha estat un procés natural.

Aquest procés us ha portat per fer una aposta pel pop-rock més que pel folk.

G.G.: Les cançons que fem no són tan diferents de les que havíem pogut fer abans i és possible que decidir arranjar una cançó amb una guitarra elèctrica enlloc de amb un l'ukelele faci que els tems tirin cap a un costat o l'altre. Una de les coses que marquen els gèneres és la paleta d'instruments que utilitzes, i al cap i a la fi, les fronteres entre gèneres són parets molt poroses i molt permeables.

Com heu evolucionat musicalment des del primer disc fins a 'Altetes baixin de l'escenari'?

G.G.: Ser músic té l'avantatge que et permet fugir de la rutina. La música són opcions, opcions que pots agafar i jugar-hi. I la intenció no és quedar-se sempre amb les mateixes, sinó que dins dels marges en què sigui possible tocar-ne de diferents. Utilitzes uns instruments, els deixes d'utilitzar, després els tornes a agafar.

En aquesta gira heu fet una aposta pels concerts de gran format.

M.M.: En la gira del segon disc, vam tocar principalment en teatres i aquesta vegada estem optant per tocar en escenaris a l'aire lliure que és una cosa que no hem fet. Sempre és més distret fer coses noves i pensem que el nostre concert és adaptable a tots aquests espais i sempre va bé canviar. Si féssim sempre espais a l'aire lliure, tindríem ganes de teatre i al revés.

G.G.: Aquesta època convida a fer concerts en espais oberts i els festivals acostumen a ser espais gran grans. I quan portes un temps fent espais 'gordos' tens ganes de tancar-te als teatres perquè són espais on controles molt més el so, la relació amb el públic és diferent.

Un lloc on us agradaria actuar i encara no hi heu tocat.

M.M.: Estem actuant en llocs on ens agrada tocar. El  cert és que tampoc anem amb una llista al cap amb llocs on ens agradaria tocar. No hi pensem.

Els vostres videoclips destaquen per l'originalitat i el toc surrealista. Com sorgeixen aquestes idees?

M.M.: D'on concretament, no ho sé. Quan penses en una cançó, penses únicament en ella. No li poses imatges i el que intentem a l'hora de fer el videoclip és no posar imatges de la cançó, sinó imatges entretingudes, que aportin alguna cosa diferent. Parlant amb el realitzador, penses coses que facin gràcia i que no tinguin cap sentit amb la cançó, amb excepció del videoclip d''Aniversari'. Ara, això tampoc vol dir que poguessin acompanyar qualsevol cançó.

En un moment de fricció entre Catalunya i Espanya, com veieu que sigueu una de les formacions musicals que més triomfa a l'Estat?

M.M.: No ho som. Tenim la sort que a Catalunya les coses ens van bé, venem força i això repercuteix a les llistes de vendes de l'Estat. Les xifres es poden maquillar i dir que som els que més venem d'Espanya, però potser si ens poséssim en una plaça de Madrid i paréssim a cent persones no ens coneixeria ningú.

G.G.: Estem molt contents amb el públic que tenim fora de Catalunya. Podem anar a Madrid, al País Basc, a Andalusia, a Galícia a fer-hi un concert i que hi vingui gent. No toquem per a cinc persones. Però una cosa és això i l'altra és ser un dels grups que triomfa més a Espanya. Quan actuem en lloc on no es parla català tenim un sostre de públic molt concret, perquè si no entens el que t'estan dient les cançons de manera directa sempre és més complicat.

Número u de vendes en els tres treballs, artistes revelació, una de les bandes de la dècada. Com es reben aquestes qualificacions?

G.G.:Banda de la dècada? Si el primer disc el vam treure al 2007! No van deixar que s'acabés, però estic segur que si busques a Internet també trobaràs a gent que ens insultarà a mort. Pots trobar de tot.

M.M: La veritat és que fa una mica de vergonya això de la banda de la dècada, però suposo que el periodista que ho devia escriure buscava un titular que enganxés. Aquestes afirmacions tenen un valor estrany. Al final has de treballar i fer cançons que estiguin bé. Tota la resta acaba sent titular de diari. I vendre molts discos en una setmana suposo que significa que hem fet alguna cosa bé.

Quines coses creieu que heu fet bé, és a dir, quina ha estat la clau del vostre èxit?

G.G.: Hem publicat tres treballs, la gent ens ve a veure als concerts, i ja veurem que passarà. Però no hem arribat a una espècie d'estat estrany on tot funciona de manera automàtica, perquè això no existeix. El públic no acostuma a ser cent per cent fidel i cada vegada que treus un àlbum te l'has de treballar.

L'auge del 'postureo' i la cultura 'hipster' us ha afavorit?

M.M.: No ho sé, són coses que no passen pel nostre cap. Al final, qualsevol persona sigui 'hipster' o no, si li agraden les nostres cançons i vol venir als nostres concerts benvingut sigui. No crec que estiguem representant cap cosa ni nosaltres hem fet bandera de res.

Us hi considereu vosaltres?

G.G.: Aquí passa el mateix que amb el gèneres, que si folk, pop o rock. Si em fessin escriure una descripció del que són els 'hipsters' sota amenaça de mort tindria un problema greu. En principi ens produeixen una ràbia immensa. No m'hi sento gens identificat.