La mort del poeta, filòleg, historiador de la literatura i memorialista Albert Manent i Segimon (1930-2014) –el passat 14 d’abril a Barcelona, just el dia en què feia 83 anys que es proclamava la República- em porta el record de quan el vaig conèixer i els contactes que, al llarg de més de quaranta anys, vam anar tenint.
Va ser a Tortosa, el juliol de 1969, en el curs d’una visita que vam fer, per diversos conductes, al gran teòleg gandesà Joan-Baptista Manyà Alcoverro, que vivia el seu exili interior a la Muntanyeta de Tortosa, al costat del Seminari d’on havia estat expulsat, ja en 1921, per catalanista. Manent, amb mossèn Josep Asens, d’Alforja (que ja ha fet els 90 anys), devia arribar a Tortosa procedent de l’Aleixar, on la seva família materna tenien el Mas de Segimon, lloc de la ruralia del Baix Camp que era escenari de les seves vacances i de tertúlies amb amics, convidats per ell mateix i pel seu pare, Marià Manent, que va ser, certament, un poeta exquisit i gran home de lletres.
Per la meva part, amb divuit anyets de no res, venia de la Ribera d’Ebre, acompanyat per Carmel Biarnés, cronista d’Ascó, i Mossèn Joan Massip, de Cabacés, al Priorat, que volien que conegués l’il·lustre clergue Manyà. Va ser una trobada d’un alt interès cultural, patriòtic i religiós. Feia pocs anys que s’havia muntat la campanya “Volem Bisbes Catalans”, en la que Manent tingué un paper de primer ordre; es parlava de les aplicacions del Concili Vaticà II a les realitats del món i de l’Església; es feia circular la revista Quaderns de Pastoral; diria que també parlaren de la participació del poeta i sacerdot Ramon Muntanyola als Jocs Florals de l’Exili, que s’havien celebrat a Suïssa i on es retrobà amb el llegendari Ventura Gassol, home també d’aquesta terra del Baix Camp, de La Selva.
Manent prenia notes a raig fet, per documentar, justament, la història cultural i política de la resistència catalana, el que l’Albert, només amb 17 anys, havia començat a fer, el 1947, a partir de la Festa d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, que tenia com a activistes principals els senyors Josep Benet i Fèlix Millet i Maristany, oncle del saquejador confés del Palau de la Música.
Durant els anys cinquanta i seixanta, Albert Manent, en ple combat antifranquista i per la llengua i cultura catalanes, es lliurà completament a aquesta activitat resistent: organitzà grups a pobles i comarques, estimulà trobades poètiques (com la de 1954, a Riells del Montseny, i les que organitzava, a Cantonigrós des de 1944, Joan Triadú, o les que feien, des de 1959, els grups de Tarragona i Reus a La Selva del Camp (aplecs de Paret Delgada, amb un altre catalanista de renom, l’Isidre Fons). Simultàniament, expandia arreu d’Espanya la necessitat que els poetes espanyols i catalans es trobessin, fet que es donà en els congressos de poesia de Segovia, Salamanca i Santiago de Compostela.
A l’interior de Catalunya feia el mateix, anant a trobar aquells escriptors, intel·lectuals i polítics que començaven a tornar de l’exili, com va ser el cas del gran narrador de l’Ebre, Artur Bladé i Desumvila, l’obra del qual va començar a difondre des d’aquell moment, tasca continuada, a partir de 2007, amb la publicació de l’obra completa de Bladé, que vaig tenir el goig de coordinar, amb el seu fill Bladé Font i, sempre, amb l’assessorament de Manent.
La seva obra escrita té un ample registre: memorialisme, biografies, assaig literari i històric i història i cultura local. En aquest darrer camp, tota la seva aportació als temps de guerra en la seva terra tarragonina d’adopció, així com la seva descripció naturalista d’aquests espais, pel que fa a flora, fauna (els llops) i atmosfera (noms i formes de núvols). En aquest sentit, amb l’enyorat Ramon Amigó, de Reus, va engegar la Societat d’Onomàstica, que va fer una gran labor de documentació de noms de lloc i de persona, amb altres estudiosos del Camp, com Ferran Jové, Miquel Jassans i Eugeni Perea.
A partir dels anys vuitanta, com a director general de Cultura, va donar impuls a la formació de nous centres d’estudis arreu del país, fet a que a Tarragona i a l’Ebre va ser decisiu. En les seves col·laboracions periodístiques (Avui, Serra d’Or, La Vanguardia, etc) explicava tots els tràfecs amb els que estava posat i que aquests dies, arran de la seva mort, s’han donat a conèixer. Una de les seves últimes aparicions públiques va ser el 2011, quan Òmnium Cultural va atorgar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Va ser un honor tractar-lo i el més gran honor per la nostra terra haurà estat el llegat que ens ha deixat.
Xavier Garcia és escriptor i periodista.
