Nascuts rere el taulell (II)

Malgrat que el ritu d'aixecar la persiana d'una botiga és idèntic cada dia, el sector comercial és un dels rams econòmics més permeables als canvis en les modes, a la mudança dels costums i a les transformacions dels hàbits socials. Per tradició, per convicció i per esforç, Reus ha estat una plaça important del petit comerç a les comarques catalanes meridionals, i així ho continuen demostrant un centre històric que acull més de 600 botigues i un nombre important de comerços de barri que sobreviuen a la crisi i a la presència de les grans superfícies.
 
La conversió dels carrers del centre en zones de vianants, les campanyes de foment del comerç local, la competència contra les grans superfícies locals o foranes, la penetració de les franquícies en l'entramat urbà, la venda per Internet, etcètera. Com molts altres àmbits econòmics, el sector comercial ha patit una veritable metamorfosi en els darrers anys, que corre paral·lela als canvis viscuts per la ciutat.

Per recordar alguns d'aquests canvis, us proposem una sèrie d'articles que tenen la voluntat de repassar esdeveniments i protagonistes del sector comercial de Reus de les darreres dècades del segle XX. Després de l'article inicial sobre el naixement de la primera associació comercial de l'Estat espanyol a la capital del Baix Camp, la Unió de Botiguers de Reus (UBR), a finals dels setanta, aquesta segona part tractarà sobre la dècada dels vuitanta i les transformacions que es van dur a terme a la ciutat i al ram comercial.

Els anys prodigiosos

Si els darrers anys de la dècada dels 70 van estar marcats per l'ampli ventall de possibilitats que s'obrien en un horitzó esperançador però incert, els anys 80 a Reus van ser l'època dels grans debats sobre el model de ciutat que es volia bastir des de les institucions en col·laboració amb els agents economicosocials.

Algunes de les grans decisions del Reus contemporani són patrimoni d'aquesta època, com ara la posada en marxa per primer cop d'un pla consensuat que buscava rellançar econòmicament la ciutat, l'aprovació d'un esperadíssim Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) que solucionava el greuge comparatiu respecte a la resta de ciutats amb més de 50.000 habitants, la instal·lació del primer centre comercial de la ciutat, etcètera.

El panorama d'aquesta època no està complet sense recordar que aquestes grans qüestions se sumaven a un seguit de problemàtiques urgents i de difícil solució que absorbiren molts dels esforços d'aquests primers ajuntaments democràtics: el problema de l'aigua, la inseguretat ciutadana, l'atur i la manca d'inversió industrial, entre d'altres.

En matèria estrictament comercial, els primers passos es poden definir d'agosarats, malgrat l'aparent intranscendència de les decisions inicials, com és el cas de la conversió d'alguns dels carrers del centre urbà en zones de vianants. Els problemes d'execució d'aquest model al carrer Jesús, el 1980, no van ser motiu per renunciar a la idea que el centre fos per als vianants, i el 1983 el carrer Monterols s'hi afegia. Els carrers de vianants del centre no van ser un plat al gust de tothom.

Els plens d'aquests anys estan farcits de dubtes i crítiques sobre la conveniència del material triat, sobre el pas dels serveis, sobre la distribució dels espais de càrrega i descàrrega, etc. Tampoc ajudaren gaire al procés, que representava un canvi de mentalitat, alguns desencerts que es produïren durant la urbanització del carrer de Jesús. Però la llavor del canvi ja s'havia introduït.

La construcció d'un mercat a la zona sud de la ciutat, el futur mercat del Carrilet, va ser una altra de les decisions importants d'aquest primer període dels 80. Inicialment, el nou mercat volia corregir els inconvenients que el tancament del mercat vell o de les Peixateries provocava en aquesta àrea, afavorint un comerç més ampli i modern. A la pràctica, la construcció del mercat del Carrilet, iniciada el 1982, es va acabar convertint en una llarga telenovel·la (inclosa una important sanció econòmica a l'adjudicatari) a causa dels retards i deficiències detectades. El mercat no es va culminar fins al desembre de 1988, quan s'acceptà la seva reversió a servei públic.

Precisament, la rehabilitació de les Peixateries Velles s'insereix en una altra de les línies de treball del govern municipal: la voluntat de rehabilitar el barri antic que, a través de l'actuació urbanística, pretenia resoldre els problemes de marginació social i l'abandonament que patia la zona. Si bé l'actuació de les Peixateries va ser independent de l'actuació global sobre el nucli antic, totes dues zones compartiren part dels objectius que es buscaven.

Amb una voluntat més global, al març de 1986 s'aprovava inicialment el Pla Especial del centre de Reus (nucli antic) que tindria un llarg recorregut en el temps i englobava una àrea important d'aquesta zona delimitada per onze illes del centre.

De les primeres actuacions urbanístiques a les socials

Aquestes dues actuacions urbanístiques es complementaren amb les accions socials que s'iniciaren també en aquell moment i que buscaven donar resposta als problemes de delinqüència que patien la ciutadania i els comerciants. El problema venia ja de lluny: a l'abril de 1981 la Cambra de Comerç acollí una trobada amb el governador civil, Francisco Robert, en la qual ja es constatà tant la manca de seguretat ciutadana com la manca de recursos policials i de mitjans de les autoritats. Aquesta qüestió va ser recurrent en els anys futurs.

En el terreny més social, la necessitat va obligar l'Ajuntament a començar a fer els deures: al gener de 1984 ja havia iniciat la reestructuració dels serveis socials amb la contractació de dos equips de base integrats per educadors de carrer i treballadors de la llar, a més d'assistents socials. Al febrer de l'any següent s'havia elaborat un pla de seguretat ciutadana que va ser aprovat per la Junta Local de Seguretat i, alguns mesos després, es declarava d'urgència crear el lloc de treball de director de Serveis de Seguretat Ciutadana.

No obstant, com s'ha dit abans, els problemes eren transversals. El tancament d'empreses emblemàtiques a la ciutat i l'atur galopant expliquen que es decidís la posada en marxa de l'anomenat Pla de rellançament socioeconòmic, que cronològicament va ser la primera gran iniciativa consensuada de la democràcia municipal. L'aprovació del reclamat Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), una altra de les grans assignatures pendents de la ciutat, encara es va fer esperar.

El Pla de rellançament socioeconòmic fou una eina iniciada pel malaguanyat alcalde Anton Borrell. Es va aprovar el 28 de setembre de 1984 i va quedar constituït en tres ponències diferents: la primera, relacionada amb l'atur; la segona, amb la reindustrialització, i la tercera, amb la planificació comercial. Entre els participants en la ponència de comerç hi havia el Col·legi d'Economistes de Catalunya, el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics, la Unió de Botiguers de Reus (UBR), el Centre d'Amics de Reus, el Col·legi d'Agents Comercials i la Cambra de Comerç, a més dels representants dels grups municipals.

A banda del llistat d'accions immediates, tots els participants en la ponència van sol·licitar de manera urgent realitzar un estudi comercial de Reus que hauria de tenir dues branques principals; en primer lloc, l'estructura i el funcionament de l'oferta comercial i, en segon lloc, els hàbits de consum i de compra.

La realització d'aquest estudi comercial es va considerar tan urgent que al ple del 24 de febrer de 1984 es va aprovar una moció per unanimitat en la qual es demanava a la Conselleria de Comerç de la Generalitat la realització del mateix, que es veia com el punt de partida de la planificació del futur del comerç de Reus.

Malgrat la unanimitat política i social de la demanda i les declaracions públiques del director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya, Jordi Carbonell i Fita, en la seva visita a la ciutat, en les quals apuntava un termini de sis mesos, no va ser fins al juliol de 1985 quan l'Ajuntament demanà a la Direcció General de Comerç Interior i Consum de la Generalitat una subvenció de 7.868.000 pessetes per elaborar-lo. Finalment, l'estudi anà a càrrec del gabinet d'economistes Bros-Fonolleda, que a l'agost de 1987 explicaven a La Vanguardia que era necessària la creació d'un eslògan que contribuís a promocionar la imatge comercial de la ciutat i apuntaven a la potenciació a partir de dos components: l'amplitud i la qualitat de l'oferta.

En  la seva presentació pública al plenari, l'alcalde Borrell havia destacat que en el Pla de rellançament havia primat "la voluntat integradora" per davant de la urgència de les accions. Tot i això, el Pla no va estar exempt de polèmica. L'oposició va criticar la composició del consell d'experts que havia de definir les línies mestres del document (Jordi Lamas, Robert Sarobé, Joaquim Via, Anton Borrell, Josep Abelló, Anton Maria Pàmies i Misericòrdia Vallès) i que l'ens gestor no inclogués propostes al Pla sobre el tema agrari, molt important a la comarca. Als detractors s'hi va afegir la Cambra de Comerç, que en va fer una anàlisi inicial desfavorable.

Tot i les crítiques, l'ens gestor posà en marxa la seva acció, començant per una reunió amb cent funcionaris on es va explicar el projecte i els objectius. Dins de l'estratègia del pla, l'alcalde va tenir especialment cura de les formes institucionals i va demanar una visita al president de la Generalitat, Jordi Pujol, per explicar-li el document i les accions que s'havien de seguir. Tot i ser crític amb el pla, el cap de CiU, Jordi Escoda, acompanyà Borrell a la trobada amb el president, en la qual s'exposaren les línies d'acció.

Però, sens dubte, un dels problemes cabdals de la ciutat era la manca de normativa urbanística. El 1984 es va fer un important pas endavant amb l'aprovació provisional de les normes subsidiàries, fet que permeté a Borrell definir la jornada com a "data històrica per Reus". No va ser, però, fins al 1987 quan s'aprovà inicialment el PGOU, els treballs del qual va dirigir l'arquitecte Manel Torres Capell, el mateix que havia redactat el Pla especial de reforma interior de la ciutat vella (PERI). D'aquesta manera, Reus esmenava el trist honor de ser l'única ciutat amb més de 50.000 que no tenia planejament urbanístic.
 
En aquest nou panorama que s'anava conformant, no es poden deixar d'esmentar dues actuacions que en un futur havien de tenir un recorregut interessant en matèria comercial. D'una banda, la incipient constitució d'una fundació pública municipal, el Patronat Municipal de Turisme, el març de 1983, que el 1986 ja impulsava una campanya de promoció de la ciutat a la zona turística. De l'altra, la constitució d'una societat anònima municipal (SAM) a l'octubre de 1988 per unanimitat, que tenia com a objectiu la gestió, administració i explotació del servei de pàrquings. Aquestes dues van ser eines que durant els futurs anys 90 havien de desplegar moltes de les seves potencialitats.

Del tenderol al gran envelat comercial

Cap a finals dels vuitanta, la ciutat mantenia una capacitat comercial estimable, amb 1.949 establiments, xifra que representava el 72% del total de la comarca del Baix Camp. El comerç havia aconseguit superar en bona mesura els entrebancs i incerteses de la crisi de l'inici de la dècada que havien patit tots els sectors econòmics.

La darrera etapa dels vuitanta va estar permanentment marcada per una proposta que causava rebuig entre el petit comerç però que responia als signes dels temps: la possibilitat d'instal·lar el primer centre comercial a la ciutat de Reus. Si es tirava endavant la iniciativa, el centre comercial de Reus se sumaria al que des de 1975 existia a la veïna ciutat de Tarragona.

Mentre l'opinió generalitzada del petit comerç era majoritàriament contrària a la instal·lació d'un centre d'aquestes característiques i es va començar a mobilitzar contra aquesta possibilitat, a la plaça del Mercadal es van iniciar les consultes i es van començar a rebre propostes d'empreses interessades a ubicar-se a la ciutat.

Davant els rumors existents, la regidora d'Unió de Progrés Municipal (UPM), Rosa Just, va preguntar en el ple municipal del 4 de desembre de 1987 per les notícies de la instal·lació a Reus d'un hipermercat. L'alcalde Abelló li va reconèixer que existia una empresa que havia realitzat opcions de compra d'una sèrie de terrenys, però que el possible desenvolupament s'hauria d'ajustar a la legalitat i que es comprovaria al màxim l'afectació que una instal·lació d'aquest estil podia implicar en el comerç de la ciutat.

Aquesta explicació tan imprecisa no feia res més que confirmar els primers moviments d'unes empreses que finalment s'emportarien el gat a l'aigua. Mentrestant, la UBR també jugava les seves cartes per evitar el desembarcament d'un hipermercat a la ciutat. En el marc de la VII Jornada del Botiguer, el 1987,  l'entitat va presentar el resultat d'un estudi realitzat per SERCOM entre 600 botigues de Reus amb unes dades prou contundents: el 86% dels comerciants entrevistats opinaven que a la ciutat no li convenia la instal·lació d'un hipermercat. Les conclusions d'aquest estudi quantificaven, a més, l'afectació que una hipotètica ubicació d'un centre comercial podia tenir per a l'establiment al detall: 227 comerços afectats o en perill i gairebé 700 treballadors afectats.

Per si la possible quantificació de llocs de treball no fos un argument suficientment poderós, Xavier Amorós hi afegí una reflexió complementària i va dir que, davant les grans superfícies fabricants, botiguers i consumidors eren a la mateixa trinxera, i afegia que "la salvació dels botiguers no s'ha de dur a terme pensant que aquesta gent són unes bones persones, exemplars ciutadans i sovint, individus de tracte agradable, sinó per a salvaguardar el consumidor i el fabricant proveïdor dels possibles abusos d'un hipotètic monopoli el qual podria ser potentíssim i asfixiant".

L'oposició dels botiguers contra les multinacionals franceses i suïsses va arribar a un punt que fins i tot es va plantejar la possibilitat que una agrupació de comerciants creés un hipermercat gestionat pels mateixos botiguers de la ciutat per oposar-se a les ofertes plantejades, tal com recollia La Vanguardia del març de 1988.

Finalment arribà l'hora de la veritat. L'Ajuntament hagué de pronunciar-se sobre dos projectes urbanístics que eren damunt la taula, el de l'empresa Continente, que havia fet una proposta per a la partida Vila, i el de Pryca, que pretenia situar-se al sector del Forn del Llevat. El govern municipal (PSC i ERC) trià la proposta en una decisió que no va estar exempta de polèmica i que rebé el vot en contra de l'oposició en bloc (CiU, PP, CDS i UPM). 

Al ple del 22 de juliol de 1989 només hi arribà la proposta de conveni urbanístic formulada per la societat Hipermercados Pryca, que pretenia realitzar una actuació urbanística que contenia la implantació d'un centre comercial, hotel, oficines, habitatges i aparcament. La despesa projectada per Pryca era de 85 milions de pessetes, davant dels 60 milions projectats per Continente.

Tant com per la transcendència del tema com per la manera de fer el govern, la tria de Pryca va ser molt qüestionada políticament. Entre els més crítics va destacar el regidor del CDS, Fernández Rufí, que denuncià el que entenia com a "manca de transparència". Segons el seu parer, aquesta falta d'informació podia "portar a error a l'opinió pública, sobretot davant un seguit d'informacions i desmentiments en relació amb l'empresa". De la seva banda, la regidora d'UPM, Rosa Just, recordà que mai no havia existit el gran debat "hipermercat sí" o "hipermercat no".

Malgrat les veus poc complaents amb l'actuació del govern en aquesta matèria, l'alcalde Abelló va explicar que tots dos projectes s'havien anant formant paral·lelament, a l'efecte de poder ser comparats i, en conseqüència, es va poder adoptar una resolució. Defensà també que els dos plans parcials previstos eren coherents i conformes amb el planejament de la ciutat però que, segons la seva opinió, "no hi havia color entre les dues opcions presentades, i per això l'equip de govern té la consciència tranquil·la".

A despit de les crítiques, la decisió estava presa i la signatura del conveni urbanístic amb Pryca fou una realitat ben aviat, el 8 d'agost de 1989. Enrere quedaven els projectes i començava l'etapa de les materialitzacions. A partir de la construcció del centre, Reus es va incorporar al club de ciutats que sota un mateix sostre disposen d'un assortiment complet i variat de marques a un preu atractiu per al consumidor. 

Era tota una revolució que transformava ineludiblement la manera d'entendre el comerç i la relació amb els clients. A efectes pràctics, però, encara caldria esperar fins a l'octubre de 1991, quan s'inauguraren els gairebé 10.000 metres quadrats de sala de vendes de les noves instal·lacions, per analitzar com n'eren de profunds aquells canvis i com els païa la ciutat.