Els estudis econòmics nomes tenen en compte les grans xifres, i dos aspectes del problema: el capital i el treball. Sembla que ignorin o no vulguin saber que el treball, els treballs, no són només les activitats productives sinó també les reproductives: totes aquelles que sostenen la vida humana. I com que el treball productiu o remunerat és bàsic per garantir els drets econòmics en el sistema actual, el resultat és que les dones continuem patint les pràctiques discriminatòries que aquest sistema genera i ha accentuat; en conseqüència, les desigualtats avancen i els drets i llibertats reculen. La vida se’ns fa cada cop més insostenible. Mentre, els governs amb programa neoliberal de devaluació i precarització del treball i del sistema de benestar, a Catalunya, Espanya i Europa, han convertit les dones, encara més, en treballadores de segona classe.
Les dones treballem de forma remunerada, però també sense cobrar. Fem dobles i triples jornades treballant fora de casa o a casa, o a tots dos llocs o, fins i tot en tres quan cal tenir cura de familiars grans o amb malalties. I ho fem de manera desigual, assumint càrregues desproporcionades i que se’ns plantegen de forma discriminatòria. Això ha estat així des dels orígens de la divisió del treball per gèneres i, malgrat les conquestes assolides per les lluites feministes, la crisi que ens ha estat imposada i les seves polítiques pro desigualtat i austericides ens mostren un balanç devastador sobre els drets de les dones.
Avui, l’esvoranc salarial és 8 punts més alt que l’any 2008. La crisi ha devaluat els salaris de les classes treballadores i s’ha acarnissat encara més en les dones. Les dones cobrem actualment (segons dades de 2015) salaris un 24,8% inferiors als dels homes. Mentre el sou mig a Catalunya dels homes és de 27.836€/any, el de les dones és de 20.931€. La conseqüència d’aquest fet és que les dones treballem 79 dies a l’any de forma gratuïta i que deixem de rebre entre 6.000 i 9.000€ anuals, en funció del lloc i la categoria laboral.
La injustícia de les polítiques que han aplicat els governs de dretes a Catalunya, Espanya i Europa encara són més visibles quan altres aspectes de la realitat avancen en sentit contrari. Cal recordar que les dones tenen més estudis que els homes, però, només el 66% de les dones accedeixen a un lloc de treball remunerat, mentre que en el cas del homes és d’un 80%. La diferència entre formació acadèmica i ocupació la causa la manca de recursos per l’atenció de fills i filles i la pitjor retribució en el cas del sou de les dones. Mentre, les polítiques de conciliació desapareixen marc normatiu. La corresponsabilitat, però, és essencial per resoldre les desigualtats. La maternitat és, per a moltes dones, l’inici de la desigualtat laboral. Els permisos per a la criança de fills i filles estan lluny d’esdevenir una política transformadora quan no són obligatoris, ni iguals ni intransferibles.
La justícia de gènere és una qüestió que ja no es pot ajornar més. La situació de les dones respecte els seus drets econòmics constata la vulneració i precarització que genera un model econòmic liberal i un model social injust que castiga doblement el fet de ser dona. El major repte que se li planteja ara a la nostra societat és resoldre el conflicte entre el capital i la vida. Per fer-ho, hem de començar reconstruint la justícia de gènere, amb un treball digne i un salari just.
Arga Sentís és portaveu del grup Municipal d’ICV-EUiA de Tarragona.
Dimarts, 26 de Novembre de 2024
