Dilluns, 15 d'Abril de 2024

Confinament vs. qüestions demogràfiques

06 d'Abril de 2020, per Ramon Salvat

El confinament és una necessitat? Sí, però insisteixo: és una mesura excepcional, i sobretot dura per tal com està essent aplicada; una mesura que de cap manera hauria de tenir una absoluta incertesa temporal, com avui dia té.

Són ara una constant els elogis als infants pel seu "bon comportament" durant els més de 20 dies que portem de confinament, però poc es parla de com pot afectar els infants (i els adolescents) el perllongament d'aquesta situació, i quan se'n parla és més aviat en referència a la problemàtica de l'àmbit educatiu, però al meu entendre no només és un problema de pèrdua d'una considerable quantitat de dies lectius, sinó que també ho és de pèrdua de drets del gaudi del lleure, de l'activitat física i esportiva, i de la necessària socialització dels infants i dels joves.

César Rendueles, professor de la Universidad Complutense de Madrid, afirmava que era curiós i simptomàtic que en els discursos inicials justificatius de l'aplicació de l'estat d'alarma del president Pedro Sánchez s'han mencionat més (i s'han pres més en consideració) les mascotes que no pas els infants. Crítica dura, però té raó quan diu que els infants són vulnerables i haurien de rebre una atenció especial, i observa que sembla que no comptin, ja que ni tan sols no s'ha plantejat la repercussió que el confinament pugui tenir per a ells.

Penso que algunes de les propostes de la meva anterior reflexió serien també útils per incorporar com a part d'aquesta atenció especial als més petits i als més joves, que també considero imprescindible i entenc que no és un problema menor per als governants. Únicament, de moment, he escoltat les veus, més aviat tímides, del cap de Govern autonòmic aragonès i de l'Alcaldessa de Barcelona, demanant mesures en aquest sentit. Però com malauradament ja és habitual en Sánchez (i cregui el lector que em sap molt de greu), en aquest tema també, com en quasi tots, fou ambigu, inconcret, incert; em refereixo al seu darrer discurs en què anunciava una nova pròrroga de 15 dies del Decret d'estat d'alerta.

Ells, els joves i els infants, són el nostre futur, i els qui hauran de superar les xacres, poques o moltes, que heretaran d'aquesta situació que patim; ells han de ser prioritat, tant (no menys) com ho és defensar la vida de tots els qui estem "en factor de risc" per la simple raó de la nostra edat i/o situació física.

He fet referència anteriorment a la possibilitat que la magnitud d'aquesta crisi sanitària també pugui tenir molt a veure amb la poca planificació i previsió del fet demogràfic, a causa del gran envelliment de la població i, ben cert, ara com ara aquest fet ha quedat amplament demostrat.

El bombardeig de dades que rebem, moltes de les quals no prou posades en context, l'excés d'informació en inputs negatius i un tractament més aviat sensacionalista per part de molts mitjans, tot plegat, dibuixa un panorama terrorífic.

Caldria tenir en consideració que el gruix de les dades negatives que ens estremeixen estan localitzades en dues zones molt concretes: la Comunitat Autònoma de Madrid (o sigui Madrid ciutat i el seu cinturó metropolità) i la demarcació provincial de Barcelona (també, doncs, el cinturó metropolità de Barcelona ciutat afegint-hi el sorprenent cas de la ciutat d'Igualada i rodalies). És una pandèmia estesa a escala estatal, però no afecta amb la mateixa agressivitat a tot Espanya ni a tot Catalunya, i les previsions i la realitat observada en altres països també ho constata.
La magnitud final i les conseqüències demogràfiques d'aquesta pandèmia només les podrem saber a partir de les dades estadístiques que es publicaran en poc temps, esperem que al més aviat possible.

L'anuari del "Instituto Nacional de Estadística" de l'any 2019 ens informava que l'any 2017 el total de defuncions a l'Estat Espanyol fou de 424.523 persones; cada dia, aquell any, es va produir l'òbit de 1.163 persones, una mitjana diària discutible, ja que la mortalitat no és la mateixa segons els períodes estacionals, però matemàticament és certa. Actualment, se'ns informa que en tot el període d'activitat del covid-19 s'està arribant a puntes diàries de defuncions que han arribat a superar les 900 persones. Si poséssim per damunt de les habituals aquestes xifres, estaríem parlant d'un elevadíssim augment de la mortalitat, però de moment no queda clara una cosa tan elemental com si tota aquesta mortalitat és causada directament pel covid-19 o afecta persones amb malalties prèvies al covid-19, cosa que entenc que és diferent.

L'any 2017, a l'Estat, la taxa de mortalitat fou de 9,1 persones per cada mil habitants. Catalunya i la Comunitat de Madrid es trobaven en taxes molt properes a aquesta mitjana. També aquell any l'esperança de vida a Espanya per a una persona amb 65 anys complerts era de 21,5 anys més de vida. Era la segona de la Unió Europea. Hem de veure quines seran les dades aquest tristament memorable 2020.

No es pot negar que estem davant d'una situació excepcionalment negativa, que l'Estat ha de prendre mesures excepcionals desagradables i incòmodes, però si aquest Estat el dirigeixen persones que tenen com a objectiu principal la Justícia Social i el manteniment de l'Estat del Benestar, hem de pensar que ponderaran totes les actuacions per tal que aquestes mesures no resultin més penoses, en tots els sentis, tant per als qui tenen menys mitjans econòmics com per a les generacions que tenen més futur al davant i, doncs, que tenen més necessitat de viure plenament la seva vida.

Però, per dissort per a mi, els predicadors del confinament total han guanyat la partida, i com que tinc el dret al dubte (espero que encara vigent), no considero que sigui la solució millor (encara que ells així ho pensin) ni, per descomptat, que sigui la més justa ni la més equitativa. I els dies passen, i la sistemàtica d'efectuar proves per conèixer la real afectació de la patologia vírica que ens ocupa continua absent, inexplicablement absent, a hores d'ara.

Crec que només esdevindrà efectiu allò que sigui just, que sigui assumible per la majoria, allò que no paralitzi totalment l'activitat econòmica i, sobretot, allò que surti de l'assumpció dels deures de solidaritat que tenim amb tots els nostres conciutadans, però també del dret que tenim de gaudir de la llibertat. I no oblidem que sempre serà més fàcil d'assumir un sacrifici just, ben explicat, i que tingui sempre present que el que es fa ja és prou dur per als qui ho pateixen.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics