Ara fa deu anys que sota el lema 'som una nació, nosaltres decidim' es va convocar a Barcelona la primera gran manifestació amb més d’un milió de persones per evidenciar el desacord d’un poble (o, almenys, una gran part d’aquest) per la sentència que pocs dies abans havia fet pública el Tribunal Constitucional (TC), en relació a l’Estatut de Catalunya, votat amb caràcter vinculant el 18 de juny de 2.006.
Les conseqüències d’aquella sentència no tan sols no s’han acabat, sinó que cada vegada té més incidència en la vida política, social i jurídica de Catalunya. Aquestes afecten també la pròpia governabilitat de l’estat, tota vegada que es va posar en evidencia una visió diferent del concepte de llibertat i el valor del vot que fins aleshores havia existit. I tot assumint com a pròpia per part, en primer lloc del PP (en posar els recursos d'inconstitucionalitat) i posteriorment el propi TC, la idea de Hobbes amb el 'Contracte Social', que defensava que el poble cedeix la seva llibertat a un poder absolut per tal que decideixi el que es millor, sense tenir em compte les voluntats manifestades prèviament en tots els òrgans democràtics.
A partir d’aquell moment, l’escenari polític va patir un canvi molt significatiu, tot posant en evidència una tendència que va anar creixent, com era el desig d’independència de quasi la meitat de la ciutadania, quan fins aleshores havia estat un nombre important, però en cap cas, igual als nivells assolits posteriorment. Aquell 10 de juliol de fa 10 anys, quasi tots els partits polítics, inclòs el PSC amb el president Montilla al capdavant de la manifestació, demanaven el dret de poder decidir el seu futur.
Va començar una cursa per veure quin partit es posicionava millor davant la demanda d’una part important dels futurs votants. Es va començar a parlar d’unitat, de sumar, d’anar junts. Tant uns com altres feien seva aquesta consigna, si bé mica en mica i a mesura que s’anaven acostant cites electorals, tots el partits volien definir el seu perfil propi, tot matisant els conceptes 'decidir' i 'unitat', amb l’objectiu, aquest si que comú, de poder obtenir millor posicionament a través dels resultats electorals.
A data d’ara, s’ha seguit trencant aquella unitat formal del primer dia, en la qual cada partit polític ha intentat crear un missatge o introduir un eslògan que sembla voler allunyar-se dels objectius no tan sols d’aquella manifestació històrica, sinó també del referèndum de l'1-O, però sense que es pugui dir que es desvinculen d'aquest. Moviments que pretenen ser quasi imperceptibles i ambivalents com els d''ampliar la base' que exposa ERC, o el 'no et preocupis si ets independentista o no', per part de PNC, sense oblidar la confrontació a JxCat o l’ambigüitat de la galàxia d’ECP.
En aquest garbuix de partits, ara s'hi sumen nous grups polítics que sorgeixen a remolc d’antics dirigents que s’han quedat sense espai en les antigues organitzacions, o de formacions ja dissoltes i a les quals els cal un nou grup, tot esperant que això els pugui donar alguna possibilitat de reeixir. Davant la propera convocatòria d'eleccions a la Generalitat, el reguitzell de possibles candidats sembla créixer dia a dia. Si resulta que hi ha tants partits i, a la vegada, molts d'ells parlen d'independència o del dret a decidir però no pas d'unitat, ens hauríem de preguntar si realment tenen quelcom en comú.
El cert és que quan s'intenta treure l'entrellat hi ha un factor en el qual coincideixen i és, no ho oblidéssim pas, l'obligació de tot grup polític d’assolir la major quota de poder possible. I aquesta és l'autèntica lluita que hi ha, es demani unitat o es proposi anar a les urnes en paral·lel per sumar més. Qui ho sap, potser la diàspora que estan patint els partits i les coalicions independentistes ens permetrà poder saber realment què son i què volen cadascun. Vigilem, no fos que els arbres no ens deixin veure el bosc i oblidem que l’origen de la situació que actualment es viu al conjunt de l’estat, tot i que amb procedència de la societat catalana, es l’aplicació d’una sentència sobre una norma legal aprovada pel Parlament i el Congrés i ratificada en referèndum pel poble, que es qui realment té el poder.
Caldria recordar el filòsof Locke, quan deia que la cessió de les llibertats i drets per part del poble als governants no és absoluta, sinó que els governants tenen un mandat popular per actuar en nom d’aquest, i també estan sotmesos a les mateixes lleis que els governats a qui representen. Afegia que per garantir un govern que no acumuli més poder, calia una real separació de poders i sostenia que el poble tenia el dret de rebel·lió en cas que els governants fessin un ús il·legítim dels poders cedits.
Potser aquest dret avui és reclamar que el vot una vegada emes, no pugui ser alterat ni manipulat.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
