De l'Estat del benestar a la societat del benestar

L’Estat del benestar és prestador de serveis socials que són a mans de l’Administració Pública i que se sustenten amb els impostos i cotitzacions socials de la ciutadania.Fa temps que es parla del col·lapse d’aquest sistema i, més enllà de la crisi, sembla que no s’hihagi acceptat que s’està fent insostenible.

A la resta del món occidental, la crisi de l’Estat del Benestar és un dels principals temes de debat tant entre els estudiosos i acadèmics com en l’opinió pública.  A casa nostra no forma part de l’agenda política i social més immediata.   Els acadèmics fa temps que anuncien la crisi,  però el ressò social que se’n fa és ínfim en comparació amb el que obtenen altres temes de menor transcendència. Constantment sentim a veu alçada que les solucions que s’estan aportant des de les diferents formacions polítiques entren en contradicció amb la situació de saturació del sistema,  i en conseqüència,  de finançament en el si de l’Administració Pública.

Que cal fer per sortir d’aquest atzucac?  Anar  cap a la Societat del  Benestar.  I que entenem per Societat del Benestar? Doncs aquella en la qual el sistema econòmico-social aspira a què tots els ciutadans tinguin garantida la igualtat d’oportunitats, la  cobertura de les contingències de precarietat econòmica i necessitats d’assistència social, per causes biològiques o sobrevingudes, les possibilitats d’ascens social i en definitiva, la justícia social. Aquests objectius han de ser producte de l’esforç conjunt i de la responsabilitat de totes les persones, dels recursos i potencialitats de les comunitats intermèdies i de les Administracions Públiques. La provisió i gestió de les  prestacions, en aplicació del principi de subsidiarietat, ha d’estimular i facilitar l’aportació de la totalitat dels membres de la comunitat, tant individuals com col·lectius, i no descansant només en l’Estat.

L’Estat no ha aconseguit evitar la injustícia. L’acció pública, sens dubte, ha generat alts nivells de redistribució de renda i ha  garantit l’accés dels més desfavorits a moltes prestacions socials abans inaccessibles.  Però segueixen existint bosses de pobresa i d’exclusió.

L’objectiu és obtenir a través d’una política fiscal activa i unes  prestacions econòmiques de serveis socials que es puguin reduir les desigualtats socials i duplicar la base de les classes mitges. Si l’Estat s’erigeix en el garant del  benestar,  necessita grans dosis de recursos, el que és incompatible amb l’economia de mercat.  Malgrat això, se segueixen exigint més i majors prestacions i recursos. 

Des de l’humanisme, i des d’una visió personalista s’exigeix el ple respecte per a la llibertat i per a la responsabilitat de cada ésser humà.  Des de l’humanisme,  l’Estat té com a funció bàsica garantir els drets bàsics i treballar per la justícia social, això és, per la igualtat d’oportunitats real.  Per això,  és des de la Societat del Benestar que la implicació de cadascú dels membres de la comunitat ha d’assumir la seva responsabilitat i esforçar-se per assolir  els seus objectius i contribuir al seu progrés des de la responsabilitat personal en el canvi de dinàmica i la millora del benestar de tots, des de la comunitat com a fonament de la sociabilitat i  des de les administracions públiques a través d’una exposició desagregada de les diverses instàncies. 

La responsabilitat de les persones és l’element clau per a la recuperació de valors personals i col·lectius, que tenen una incidència positiva gran en el conjunt de la societat. Ara bé, de quins valors?  Els que es fonamenten en la cultura de l’esforç, en el respecte a la dignitat humana i en la solidaritat.  Només amb un bon aprenentatge d’aquests valors podem afrontar els reptes que planteja la vida, i adquirir el bagatge necessari que necessitem per fer-hi  front, pel que en definitiva ens farà ser més humans.

Anna Solé és cap de llista per Tarragona d’Unió Democràtica a les Eleccions al Parlament.