Aquesta setmana fa deu anys que es va aprovar el domini d'internet .cat. Aquell va ser un dia històric. No només era una victòria per a la llengua i la cultura catalanes. Era també la primera vegada que l'Icann, l'autoritat mundial d'internet, aprovava un domini d'aquest estil. El català va ser innovador i va obrir camí a tot de dominis que avui ja no sorprenen ningú –des d'Escòcia fins a París– i que reconeixen la iniciativa catalana com el moment inspirador, també per a ells.
El .cat va ser, però, també una primera independència, com un assaig virtual. L'Estat espanyol va fer tot el que va saber per evitar-la, la premsa espanyola va assegurar que allò no passaria perquè anava contra el progrés natural del món. No hi van faltar tampoc la crida al boicot d'alguna associació internauta o les profecies en el sentit que no sabríem governar-nos.
I deu anys després saben què passa? Simplement que tot és absolutament normal. Avui ningú no qüestiona ja el .cat, ni tan sols li atorga una càrrega militant o política. És el que toca, el que és natural.
Recorde la primera reunió de l'Icann a la qual va assistir la delegació del nou domini. Acostumats a anar pidolant que se'ns escoltara, no ens sabíem avenir a tenir taula i micro i a ser consultats com qualsevol altre. Però, saben què va ser el més sorprenent de tot? Que ràpidament el representant del domini .es es va acostar a donar la benvinguda i a explicar que estaria bé una certa col·laboració, “perquè hi ha moltes coses on tenim interessos comuns”. Vagen prenent nota, que això és el que segurament passarà d'ací deu anys a la Unió Europea, potser a les Nacions Unides.
Vicent Partal és director del diari digital Vilaweb.
