(Des de la barra del bar Miami)
Capítol quart. Direcció l'hospital de Bellvitge
Han passat uns dies, de tot plegat. Derivat a l'hospital de Bellvitge, sap que començarà tota una odissea de metges i consultes, de sales d'espera interminables que només faran que doni tombs i més tombs a la seva situació. Durant aquests dies ha pensat tant, que creu que no li queden més possibilitats per pensar. Les ha exhaurides totes, amb totes les seves variants, i per això s'aïlla parlant amb la seva companya tot passant de les coses més banals a les situacions més profundes, o escoltant música amb els auriculars.
Just arribant al darrer revolt que el durà a l'hospital de Bellvitge, ja pot veure els indicadors. Li crida l'atenció que n'hi ha tres, un damunt de l'altre. Hspital de Bellvitge, 'ICO' Institut Català d'Oncologia i, en el tercer, hi posa serveis funeraris. La veritat és que no és gaire encoratjador, pensa en silenci. Entrant per la porta es deixa guiar per la seva companya. És com si ell no tingués gaires ganes d'anar a enlloc. Avui li diran quina és l'estratègia que han pensat els facultatius especialistes per mirar d'abordar la seva malaltia, el seu petit però perillós tumor.
D'entrada ja no comença bé el dia, ja que amb els nervis s'ha confós. És a l'institut Català d'Oncologia on l'estan esperant, just al davant de l'hospital de Bellvitge. No passa res, van molt bé de temps, i ja se sap que en aquests casos les persones tenim la mania de sortir força d'hora de casa, amb temps. Ell només pensa a marxar cap a casa, als peus de la Mussara, envoltat de marges i camins de sorra que duen a arbres poderosos, i bases amagades on Shucra descansa amb la seva lluna.
Un cop davant de la porta de l'ICO, pensa que no hi vol entrar, i s'atura. 'No hi vull entrar', diu amb la veu enrabiada. 'No hi vull entrar, tinc una filla de 8 anys i no em toca ser aquí, no hi vull entrar'. La seva companya li agafa la mà amb suavitat i no diu res, només camina mirant-lo com dient 'doncs has d'entrar'. Un cop a dins es queda ben sorprès, perquè la majoria de persones que són allà són joves. Alguns una mica més grans que ell, d'altres amb edats similars, i bastants molt més joves que ell. Noies i nois, persones amb tota la vida per al davant lluitant amb totes les seves forces, aferrats a les mares i els pares, les germanes, i els amics.
S'asseu, contempla i observa. Descobreix que, com ell, hi ha moltes més persones atrapades en aquest món de sales d'espera. De sobte, escolta el seu nom per megafonia, entra a la consulta i es troba davant d'una dona amb caràcter, contenta, parlant amb força, amb un volum força alt. I es troba amb una dona que està esperant-lo amb els braços oberts, és la doctora Carla Betònica. Ella l'observa, li agrada com és, fins i tot el fa somriure una mica. La troba tan enèrgica que la seva personalitat l'abdueix per uns instants.
'Tinc bones notícies per a tu', diu la doctora amb un somriure. 'El TAC PET ha sortit bé, no hi ha metàstasi, el tumor està localitzat, en un lloc punyeter, però encapsulat, de fet és molt petit. Quina sort has tingut', afegeix. Llavors li comença a explicar el que creu que és millor per mirar d'acabar amb tot aquell enrenou, i li proposa una intervenció quirúrgica molt agressiva però efectiva. Li proposa extirpar part de l'esòfag i part de l'estómac. L'estómac cal extirpar-lo per l'abdomen; l'esòfag, pel costat, com si hagueren d'extirpar un pulmó, fent servir la mateixa tècnica.
Llavors, miren d'unir les dues parts no extirpades i convertir el seu estómac en un tub, sense càrdies, sense esòfag, pràcticament. Tot allò a ell li sona a ciència-ficció, es queda fora de joc de nou. Necessita entendre ben bé com es pot fer tot allò que li proposa la doctora, i també necessita saber com serà la seva vida després d'aquella intervenció tan agressiva, que canviarà la seva anatomia per sempre més.
Però no diu res, ell sap que aquella és l'única sortida que té per acabar amb tot allò. La doctora li diu que és molt jove, que no se la pot jugar, que millor ser contundent. 'Mort el gos, morta la ràbia', aquesta expressió li quedarà gravada per sempre. Ja té data, el 16 de juliol. Ja sap on, a l'hospital de Bellvitge. I ja sap qui, la doctora Carla Betònica.
Tornant en cotxe parla amb la seva companya de tots els riscos que suposa una intervenció d'aquella índole. Saben que un cop a la taula d'operacions pot passar de tot, però no és qüestió de cara o creu, és qüestió de sí o sí. Un cop a Reus, busquen un lloc tranquil on sopar alguna cosa que els vingui de gust, mentre ell explica que al darrer revolt, al costat de l'indicador de l'hospital de Bellvitge, hi són indicats també els servis funeraris.
Ella respon que també s'hi ha fixat, però que ha decidit no fer cap comentari, i riuen mentre ell pensa que l'espera un camí feixuc, llarg i dolorós. Així i tot, avui li ha tornat una mica la gana, i brinda per totes aquelles persones que ha estat observant. Avui ha descobert un exèrcit silenciós que lluita des de la intimitat més profunda.
(Continuarà).
