El meu germà sempre em deia que m’apuntés a teatre per perdre la por i la timidesa que sempre he tingut envers els altres, arran de les males experiències viscudes a l’escola i posteriorment a l’institut.
Em ve a la memòria que vaig utilitzar aquesta tècnica per fugir de tot allò que em feia la guitza, raó per la qual sempre he intentat gaudir amb les obres que fèiem a classe, i que acabàvem representant-les en les diferents mostres de teatre Reus- Baix Camp on mai en tenia prou.
Amb el pas dels anys i per casualitats de la vida, farà cosa d’un temps vaig conèixer a uns dels organitzadors de la Cavalcada de Reis qui amb em va proposar la idea de poder-hi participar. El primer cop vaig haver d’anar en una de les carrosses infantils per acabar de patge amb aquells vestits tant pesats reconfortats per la cara d’il·lusió dels més petits de la nostra ciutat.
Anys després, la mateixa persona també em va dir de sortir a la Passió de Reus amb l’objectiu de que hi hagués gent per poder fer de poble. No m’ho vaig pensar ni dues vegades i aquell mateix any ja vaig haver de fer la meva primera substitució.
Així, any darrere any, fins que en la passada edició vaig decidir no fer-la degut a les polítiques de retallades en la cultura reusenca on només es va poder veure una al·legoria.
No em vaig començar a sentir realment bé just en el moment en el què vaig descobrir un mes de juliol d’ara farà cosa de dos anys, un indret amagat al carrer de la Presó on es començava a respirar un ambient que era únic.
Va ser gràcies a un curs de Commedia dell’arte que impartia llavors l’actor reusenc Carles Bigorra, de qui vaig aprendre moltes coses entres les que destaquen els diferents estereotips de la societat que ens envolta. Això va ser gràcies a les expressions que transmetien diferents màscares mentre et permetien jugar amb la màgia que t’oferia la improvisació.
Al mes de setembre i per recomanació d’un amic vaig decidir seguint experimentant i jugant en aquest món més enllà del que m’oferia aquell curs d’estiu.
Per aquesta raó vaig decidir d’apuntar-me i provar sort en el taller de “Tots els Dilluns del Món”, descobrint la dolçor que em transmetien tres noies maquíssimes que no paraven de somriure, tal i com ho fan els habitants d’aquell lloc. Em refereixo a l’Alba Aluja, a la Irene Benavent, i a la Georgina Llauradó, Les Artistes Locals, de les qui encara avui segueixo aprenent d’un món cada cop més apassionant.
És molt difícil que tota aquella persona que passi pel Bravium Teatre n’acabi marxant, ja que l’ambient que s’hi transmet és el de lo més semblant al d’una família.
Em ve al cap l’activitat que he anat realitzant durant els últims mesos de setembre amb El Carro dels Romanços per les diferents places del nucli antic, on quatre actors solien actuar damunt d’aquest com si d’un escenari es tractés, representant peces teatrals de principis de segle.
Recordo també un fet molt recent com l’espectacle improvisat que vàrem muntar entre tots els participants, un diumenge de març, aprofitant la festivitat dels Tres Tombs. En aquest acompanyàvem a una família de pagesos que baixaven amb un carro provinents de la Mussara, l’avi del qual es feia selfies amb nosaltres i el públic amb un telèfon fixe. Un matí bastant entretingut, la veritat.
Per acabar, no m’agradaria deixar-me l’acte més multitudinari que organitza l’entitat i que és de visita obligada dintre dels principals actes de la Festa Major de Sant Pere i que té lloc durant la primera quinzena del mes de juny. Em refereixo al Mercat al Mercadal, una reconstrucció històrica de les diferents parades i oficis, on per primera vegada l’any passat vaig tenir l’oportunitat de participar venent orxata. Hi havien companys de curs de nivells inferiors fent de lladres i que em va tocar perseguir-los darrere seu per tota la plaça mentre el públic contemplava amb cares de sorpresa les nostres accions de carrer.
Segurament, no hagués descobert aquell lloc si no hagués estat per la figura d’en Jaume Amenós, qui d’alguna manera va obrir aquell lloc a tothom que volgués participar de la vida cultural de la nostra ciutat.
Mai oblidaré el teu pregó que vas fer l’any passat on apostaves pel jovent reusenc, i és per això que t’ho vaig voler agrair mentre passejava amb la meva estimada Víbria de Reus quan passava en plena processó del nostre sant pel que ha estat i serà sempre el teu teatre.
Ara només espero veure fet realitat el teu capgrós perquè et puguem recordar i homenatjar-te el pròxim dia 5 de juny.
Tant de bo t’hagués conegut amb més temps, mestre. Trobaré a faltar el teu somriure i la teva bona manera de fer. Fins sempre i gràcies.
