És evident que amb el nou govern estatal les maneres són diferents, que conviden a tenir esperances que parlant la gent s'entén. Però, si per començar, hem de passar pàgina de l'1-O, de tot el que va representar, de com va anar i que ha anat succeint des de les hores, sembla que podem estar exactament on érem.
Si uns polítics que no han estat capaços, dignes i responsables de conduir políticament el que més de dos milions de ciutadans catalans han demanat repetidament de la manera més pacífica i cívica, el més normal és no ser tractats com els delinqüents més perillosos, sanguinaris i despietats.
Tots podríem estar d'acord en el fet que obeir el mandat que atorguen les urnes pot representar desobeir altres lleis. Però, també podem estar d'acord que hi ha un abisme en què aquesta desobediència algú la transformi com l'acte més criminal, i que requereixi les mesures més severes i dràstiques de persecució i presó.
La sensació que pot quedar és que per la justícia espanyola, més ben dit, per segons qui l'aplica, surt més a compte estafar, eludir impostos i utilitzar fraudulentament els diners públics, que defensar pacíficament unes idees polítiques, si aquestes surten de les cotes establertes per qui es creu amb el poder de determinar-les.
Si per arranjar un problema existent, que afecta a tots -als d'aquí i als d'allà a parts iguals, i als qui pensen el contrari, també a parts iguals-, no es posa damunt la taula, amb prioritat, i es desgrana i se'n parla fins a tancar-lo ben tancat amb la conformitat ben segellada de totes les parts, malgrat que els acords no omplin al complert les expectatives i desitjos de ningú, és que no es vol admetre aquest problema i es vol seguir vivint, malvivint, amb el problema ben present a l'ambient.
Aquests límits no fan més que perpetuar el malestar i les comparacions, els rancors, els enfrontaments entre una part tenallada, controlada, vigilada, amenaçada, que sempre se sentirà amb el dret legítim de reivindicar allò que no és ni respectat ni atès, enfront de l'altra, protegida i amb tota immunitat per dir i fer el que també creu legítim.
I, en tot cas, memòria, que potser els límits es van començar a traspassar, uns amb la indigna i massiva recollida de firmes en contra de l'Estatut -i de pas empastifant l'aire en contra de Catalunya i els catalans- i els altres amb el seu celebrat "cepillado".
Aquests límits eren tan extralimitats que després encara els ha costat més rectificar.
