Cada vegada més, la política catalana, per la poca fermesa dels seus polítics, passa per les corts estatals, raó per la qual cal seguir de prop el que pugui succeir a Madrid per saber què acabarà passant a casa nostra. Aquest escenari és conseqüència d'un cert mimetisme i dependència en els mateixos discursos i missatges dels partits catalans. L'esperit independentista del qual s'havien imbuït Junts i ERC sembla quedar aparcat per un retorn a un escenari autonomista, tot i que amb una pàtina de cert servilisme. Així, han canviat el missatge de fer veure qui s'enfronta més al govern central per un de nou amb el qual intenten demostrar qui pot obtenir més contrapartides de les seves negociacions.
S'ha de reconèixer també que alguna cosa de les actuacions entre el PSOE i els partits catalans s'ha traslladat al marc estatal, si ens atenim a les darreres notícies de la trobada dels líders del PSOE i el PP. Han estat moltes vegades ―resultaria difícil poder-ne establir el nombre― les que Núñez Feijóo ha criticat, sempre acompanyat d'insults i desqualificacions, que el PSOE hagi establert negociacions amb Junts i que aquestes comptin amb un verificador. Ara sembla, perquè el seu partit no sigui menys que els independentistes, que el PP també ha demanat un mediador al PSOE, que en aquest cas serà la Comissió Europea, amb l'objectiu de fer un seguiment de les negociacions que finalment s'han compromès a encetar ambdós partits per a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).
Crida l'atenció que tant el president del govern com el líder de l'oposició també necessitin algú que faci de mitjancer en les seves negociacions i que calgui que aquest sigui un òrgan supranacional ―perquè, òbviament, no n'han trobat cap d'àmbit estatal―, fet que també havia estat molt criticat per Núñez Feijóo. És clar que, tenint en compte com sovintegen els incompliments dels dos partits ―sobretot si es parla amb relació a Catalunya, sigui amb el PSOE o el PP a la presidència de l'Estat―, algú que els pugui dir quan no compleixen els acords sembla un fet raonable.
Resulta una paradoxa que qui més parla de defensar la Constitució ―això sí, amb arguments bizantins i a vegades ratllant el ridícul―, el PP, és qui primer la incompleix, com ha fet segrestant l'òrgan director dels jutges des de fa cinc anys i bloquejant la renovació del CGPJ. Potser sí que aquesta incorporació a la política estatal d'un verificador o coordinador pot ajudar a avançar. Tot i això, els dubtes sobre l'efectivitat de la mediació hi són. Fins ara, ni govern ni oposició no han fet cas de les reiterades peticions de la Unió Europea i els seus tribunals perquè ho resolguin.
Donada la incidència que ha tingut ―i encara té― la judicatura en la vida catalana, no són un fet menor les possibles conseqüències d'aquest acord previ. És clar que l'Estat espanyol té una visió una mica "peculiar" quan això afecta Catalunya: a petició del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha reclamat informació sobre el fet que el Tribunal Constitucional prohibís fer debats al Parlament de Catalunya ―cosa que vulnerava la llibertat d'expressió dels diputats―, l'advocat de l'Estat, és a dir, el representant del govern, diu que això no és cap vulneració de la llibertat d'expressió i que, per tant, es compleixen les normes democràtiques. Creu que el Tribunal Constitucional, escollit a dit per uns partits polítics, té l'autoritat de decidir quins són els debats que es poden fer en un parlament en el qual hi ha els representants del poble escollits democràticament.
Després, no ha de resultar sorprenent que la darrera publicació del World Justice Project, en què s'analitzen diferents factors de la justícia en diversos països ―com l'accés, la transparència o els endarreriments en el seu compliment, entre d'altres―, situï l'Estat espanyol en el lloc 30 d'entre 142 països analitzats, al mateix nivell que Mauritània o per sota de Togo o Zimbàbue. Potser perquè hi ha molta feina a fer seguiments dels telèfons, sigui amb intervenció directa o a través del sistema Pegasus, de persones que, a criteri de la fiscalia o de la policia, tenen vincles amb l'independentisme català, com membres de l'ANC o l'exdiputat David Fernández, entre d'altres. Sembla, però, que els riscos per a l'Estat també estan en altres llocs, com es desprèn del sumari 85/19, fent intervenir el telèfon de Joan Canadell, aleshores president de la Cambra de Barcelona, per la seva proximitat a una iniciativa de l'ANC sobre consum estratègic.
Mentrestant, a casa nostra ens trobem que l'informe PISA posa novament en evidència la qualitat de l'ensenyament a Catalunya. Ha calgut rebre aquesta informació per poder saber realment el nivell de les escoles? Cal rebre informes o visites d'una comissió de diputats del Parlament Europeu presidida per Dolors Montserrat perquè, a força d'arguments tergiversats, fent befa de la seva pròpia llengua, sorgeixi l'alarma que el català s'està pendent en l'ensenyament i en l'ús social? Cal trobar-nos amb una sequera com la que ara tenim per ser conscients que a Catalunya hi ha un problema estructural de manca d'aigua? Cal que s'encetin debats als mitjans de comunicació sobre la conveniència de controlar l'ús dels telèfons mòbils a les aules per decidir si ens cal una regulació?
Moltes són les coses sobre les quals cal posar el focus. Mentre continuen mirant al Congrés dels Diputats per veure què hi tenen a dir, cal que tercers vinguin i ens diguin quins són els nostres problemes per posar sobre la taula la necessitat de respostes. Quins són els controls que es fan per poder garantir un ensenyament correcte, de qualitat? Quina és la política per a una defensa del català a fi de no quedar arraconat, com sembla que està passant als patis de les escoles i, consegüentment, a la vida social? Quines infraestructures caldria tenir ja en marxa per evitar que els nostres pantans i rius es vegin buits?
Es pot dir que hi ha un acord important per a l'ús del català a Madrid i un acord de traspassos, però realment és això tot el que es pot fer? Certament, es parla català al Congrés, però tan sols als plens. O que ens expliquin per què es va retirar la paraula a la diputada Marta Madrenas, de Junts, per parlar en català en la comissió mixta. Pedro Sánchez va confirmar que el traspàs parcial de Rodalies es farà, com es va acordar amb ERC, però espera que "es pugui fer abans dels quatre anys vinents".
Fer país, fer política, fer independència, també és governar, també és fer una oposició correcta; és, en definitiva, empènyer tots en un mateix sentit per fer-ho avançar. Amb un govern sense cap suport, que s'aguanta gràcies a la mateixa estratègia dels altres partits, que a hores d'ara no volen provocar noves eleccions tan sols per interessos partidistes i sempre amb la visió d'assolir el poder, poc es podrà avançar.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
