Dimecres, 19 de Juny de 2024

La nostra Carme

El passat 21 de desembre vaig assistir a la festa de Nadal de la Diputació de Tarragona. Un acte que va servir, com és tradicional, per homenatjar als funcionaris jubilats durant l'any. Entre ells, algunes figures il·lustres de l'esport local. És el cas del doctor Josep Maria Roca, qui fou cap dels serveis mèdics del millor CF Reus Deportiu de la història. O el de la Carme Saldaña, omnipresent professional de l'Escola Alba de Reus, i peça fonamental per entendre el desenvolupament del seu club esportiu, al marge d'ocupar la presidència Territorial de la Federació Catalana d'Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual.

Ella mateixa em va venir a trobar aquell dia. Amb aquell somriure esplèndid que la caracteritzava, amb aquella mirada intensa, agraïda, tan viva. Quina alegria trobar-me-la. De fet, sempre era un goig parlar amb ella. Perquè els minuts de conversa que seguien a la feliç coincidència, eren plens de bones paraules i bells sentiments. Li vaig comentar que em sorprenia la seva jubilació. D'entrada, perquè és d'aquelles persones que no pots imaginar-te-les sense acció contínua en benefici del proïsme. I, de l'altra, perquè no em pensava pas que tingués l'edat. Sempre l'havia vist eternament jove, vital i pletòrica. Però la Carme, acompanyant el meu comentari d'una riallada, ja em va deixar clar que no la veuria pas quieta. "Penso fer més coses que abans i tot" em va dir, deixant-se portar per l'entusiasme encomanadís que la caracteritzava i que l'havia convertit en una grandíssima dinamitzadora de tota mena d'iniciatives i activitats en benefici del seu club i de la seva ciutat.

Avui, en saber de la impactant i tristíssima notícia de la seva sobtada desaparició, se m'ha fet més present que mai aquest record. I també he evocat les pàgines viscudes quan la vaig conèixer, el 1996, arran de la celebració dels jocs Special Olympics a la nostra ciutat. Jo vaig tenir l'oportunitat de cobrir els jocs per Ràdio Reus. I va ser aleshores quan vaig descobrir aquest ésser excepcional. Quina persona més fantàstica. Sempre accessible, disposada i positiva. Quin goig treballar i conviure amb gent així. Quina manera de fer-t'ho tot fàcil per viure una experiència tan agraïda a partir de la descoberta d'un ésser humà excepcional.

Fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat de presentar l'acte commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari d'aquells jocs al teatre Bartrina. I l'alcalde Abelló, també peça determinant per l'organització de l'esdeveniment, em confessava que molt possiblement mai a Reus, en època recent, s'ha viscut la catarsi d'entusiasme esportiu i social que van suposar aquells jocs. Els Specials, pocs anys després de viure l'efervescència olímpica, van convertir-se en un autèntic fenomen ciutadà. I cal apuntar bona part d'aquell èxit a la manera de fer i de ser de persones com la Carme que amb gran professionalitat i, especialment, amb un cor immens va ser capces de fer els millors jocs de la història.

Se'm fa molt difícil parlar de la Carme en passat. I em resistiré a fer-ho. Perquè si estimo aquest Món de Reus, és gràcies a l'exemple de gent com ella que amb la seva manera de fer i de ser demostren, una vegada i una altra, que el millor de la nostra ciutat és el seu capital humà. I una persona així, en el record i la memòria dels qui vam tenir la sort de conèixer-la, no morirà mai.

Avui i sempre t'enviaré un petó al cel, Carme. Perquè sempre seràs nostra. De la gent que tant t'estima. No t'oblidarem mai.

Josep Baiges és periodista.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Tere Valencia  16 de Gener de 2024

La nostra Carme

La Carme es va creuar en les nostres vides fan pocs mesos però ha tractat al nostre fill com ningú abans ho havia fet. No et podrem oblidar mai. Ens has marcat per sempre.

Reportatges