Els que viuen de la solidaritat són els que posen el crit al cel i tots els bastons a les rodes quan es publiquen les balances fiscals. No sigui que quedi en evidència, una vegada més, el paper que juga la comunitat més insolidària que hi ha a la pell de brau. Que no es toqui res, i de pas els espanyols que no sàpiguen segons quina veritat. Amb el fàcil que seria explicar-ho per qui li costi comprendre-ho, i així, des del coneixement i respecte, tots plegats poder aspirar a viure i conviure amb normalitat.
Però topem amb els discursos esbiaixats, malèvols, enganyosos i electoralistes. Discursos que fan que els que no se'ls ocorreix demanar competències a l'Estat s'oposin a què d'altres les puguin demanar.
Aquest és el país que tenim i els polítics que ens representen. Votats amb prou suficiència perquè puguin governar encara esgoten legislatures, amb la diferència més substancial significada en unes maneres més simpàtiques, o senzillament, més racionals que d'altres més tosques i viscerals.
Déu-n'hi-do quin panorama tenim davant dels ulls. I no és qüestió de desviar la mirada, autoconvencent-se que "com que no hi podem fer res" i posicionar-se en un fals marge de la política.
Això, com moltes altres coses, depassa la política de les ideologies i dels interessos electorals de partit, i està en mans del seny i la bona fe dels ciutadans. En tot cas, hauria de quedar plasmat a l'hora de votar cada quatre anys.
En aquest cas, si un bon gruix d'electors que voten es manifesta en unes preferències polítiques que condueixen a aquest de panorama, i un altre bon gruix es queda a casa. O bé decebut, o bé esgotat, o bé perquè tant li ho despreocupa tot, tenim el que tenim.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics