Primerament, he de confessar que no entenc ni un borrall de política, tot i que en algun moment de la meva vida m'he sentit il·lusionat per creure que el meu vot pot col·laborar pel que crec que val la pena.
Aclarit això, tinc clar que l'atac directe a Catalunya des de l'Estat per a mi és evident i, pel que he anat sabent, lluny del que se'm va ensenyar com a paraula sagrada, estic segur que des de sempre. En tot cas, des de molt abans del "procés".
Des dels poders fàctics, els que manen de veritat, aquells del "que surja el efecto sin que se note el cuidado", que no són els temporals i eventuals polítics, mai s'ha suportat qualsevol ombra que dins de la pell de brau hi pugui sorgir que pugui ombrar el que creuen que ha de ser l'única imatge que s'hi ha de veure, sentir i parlar.
En els temps actuals la manera més pràctica, que a més es pot vestir de legalitat, és, per exemple, incentivar i foragitar teixit empresarial i industrial de Catalunya cap a qualsevol part que no sigui allí per afeblir directament el PIB particular. És el que interessa, en benefici de qui sigui, però amb l'objectiu d'aprimar la imatge que de Catalunya es projecta.
Ja hem demostrat que com a col·lectiu, possiblement no tenim remei i individualment ningú no té la força mental necessària per actuar per un bé que és propi però, a la vegada comú. I no escarmentem. Quan se'ns demana el vot ens deixem portar per l'amnèsia i es pot veure com a mig món estem regalant el poder a xarlatans o il·luminats, que estan autoconvençuts de ser enviats divins per alliberar els ciutadans, ignorants i imbuïts, del que hagin pogut comptar les urnes, i no volem veure que el que avui veiem que està passant molt lluny demà ens pot esquitxar directament.
De fet, això de no escarmentar, i sobretot no aprendre de les derrotes, que és d'on es poden treure lliçons per a millorar actuacions i posicions, de ser humanament congènit quan hem de veure els màxims estaments públics estatals, també farcits de persones humanes, tampoc n'extreuen missatges quan tants tribunals europeus hagin rebutjat les euroordres d'extradició pels delictes que s'argumenten. La imatge d'una Espanya estàndard, com des de Madrid es vanten, de les millors democràcies del món, queda en dubte, encara que la prepotència i el patriotisme en versió “hooligan” no els ho deixa veure.
Però, si ERC no és reconeixible de les seves arrels, i Junts està entre el pragmatisme de nedar al costat del poder de Convergència i les noves tendències que voldrien volar cap a l'estat propi, quin és el camí polític per canviar les inèrcies des de Catalunya i per Catalunya?
No es fa gens estrany, doncs, que sigui per cansament, per frustració o pel sentiment d'impotència que produeix la sensació de no valer per a res ni veure si anem a alguna banda, o potser per tot plegat a parts iguals, molts catalans estem en estat catatònic o d'un perillós tant se me’n fotisme.
