No m'ho puc creure. Al govern central se li ha acabat la presidència de torn d'Europa i, ves per on, un dels compromisos adquirits pels acords de govern amb els partits nacionalistes catalans, que el català sigui llengua oficialment reconeguda i parlada a la UE, s'ha quedat fora de poder ser votat. Com espot publicitari, s'ha de reconèixer que no ha estat malament, sobretot del rèdit que una part de l'acord n'ha tret.
Podem anar destapant la caixa dels trons i veiem que l'acord de Rodalies és un sí però no. Finalment concretat amb una nova gestora bipolar entre el govern central i la Generalitat. O sigui, que del traspàs integral anunciat per la Generalitat res de res. I de la resta, ja veurem què en queda i com es nota. I de la Llei d'amnistia, francament, no sé si parlar-ne.
Els processos arran del moviment, pacífic i independentista segueixen el seu camí judicial. Es resolen de pressa, abans que algú signi noves lleis rares, i se n'afegeixen totes les que es pugui i com sigui.
Mentre la referida Llei d'amnistia, per moltes votacions al Congrés dels Diputats que es facin, sembla deixada en mans dels tripijocs i discursos enverinats del PP i finalment veurem en què quedarà. Segur que se'n beneficiaran més els que han robat de veritat i els corruptes de veritat, que els que van actuar defensant els compromisos democràtics per qui van ser votats.
L'experiència ja ho posava en dubte, i la realitat s'encarrega de confirmar-ho. La taula de diàleg, els acords i compromisos a canvi de donar la presidència al PSOE quedarà en fullaraca de tardor que molesta, que el vent escampa o s'escombra i es llança. Sort, és que els vots decisius donats en efectiu i al comptat van anunciar que havien de ser cobrats per avançat.
I a més, tenim els dos problemes que més afecten el nostre moll de l'os, i que també s'han de solucionar amb l'Estat: la llengua i el finançament/dèficit fiscal.
Veiem que el setge al català segueix en actiu, sense deixar que les escoles puguin planificar el seu programari per les contínues traves, sobretot en l'aspecte de la llengua. I després surten informes que diuen que la comprensió lectora a Catalunya és la més baixa de l'estat.
I quan surt a la palestra alguna cosa referent al finançament de Catalunya, la dreta, que està totalment desbocada, no perd ni un segon a mostrar la seva oposició, per allò que no es toqui res que pugui alterar el seu statu quo, amb tota l'”estima”, “amistat” i “respecte” que ens tenen acostumats. I obviant el dèficit fiscal crònic i acumulat que Catalunya pateix any rere any.
Obrim els ulls, amb la cara amistosa d'uns o agre dels altres i no hi trobem referèndums, ni acords, tot i que s'arribin a signar. Tot el que representa reconèixer la singularitat a Catalunya està condemnat d'antuvi al fracàs. I voler-nos fer creure una certa possibilitat d'èxit és portar-nos al posterior desengany, que no ens mereixem.
Senzillament perquè l'Espanya verdadera està fonamentada i impertorbablement enganxada a una unitat defensada a sang i fetge per uns poders que no estan votats per la ciutadania i que la democràcia no saben ni de quin color són. A la que tothom s'hi ha acomodat, o per convenciment o perquè en treuen prou per a no obrir la boca.
