A primera vista i segons per a qui, la fi del projecte de secessió de Catalunya, projecte ciutadà, però avortat políticament per ella mateixa, ara sembla un èxit tant del govern anterior del PP com de l'actual PSOE-Podemos. Tots aplaudeixen amb les orelles sense més ni més. Ja els està bé i hi ha més de mitja Espanya que s'ho creu. Tot el que deixa endarrere el vergonyós procés és ben igual perquè, finalment, la Catalunya que ningú respecta i, segons qui veu com un apèndix ple de pus, la poden continuar tenint bien atada pel que d'ella n'extreuen.
I tot amb el vistiplau d'ERC, que anuncia que el proper pas de la taula de diàleg és negociar el moment per fer un «nou» referèndum, aquest pactat amb l'Estat, o un igual de bonic «acord de claredat» que ves a saber què vol dir si tots sabem que allò que aquí és clar, allà, de tan clar, ni es contempla voler-ho observar.
Com si no sabéssim tots plegats que això mai dependrà de qui governi a Catalunya i que el sol rumor és negat més corrent que de pressa. Amics lectors, o els babaus no som la ciutadania si no els nostres dirigents polítics o ens volen prendre el pèl i fer-nos combregar amb rodes de molí dient-nos dia si i dia també que estem en el camí correcte. Tot el diàleg amb l'Estat, amb taula o a peu dret, és parlar del que es vulgui si li interessa a ell, però mai no es parlarà del que cada dia s'omplen la boca assegurant que és pel que treballen i que és el verdader moll de l'os del conflicte.
Qualsevol tema que es posi a debat sempre toparà amb la línia infranquejable marcada a foc que determina que el territori estatal que representa gairebé una quarta part pel modus vivendi del conjunt no es pot perdre. Tampoc se li pot concedir un concert econòmic i fiscal que ja existeix per altres comunitats, però amb molt menys pes, ja que afectaria determinadament aquest percentatge i per salvaguardar aquest principi es fa i es farà el que calgui, sense entrar en cap diàleg per no caure en possibles sensibilitats, sentits comuns i ganes d'arreglar un problema que també ho és pels que neguen la seva existència i gravetat.
Sobren expressions com «pacificar» quan el president Sánchez parla de la situació actual a Catalunya, perquè a un dissident polític no se'l pacifica, no se'l doma, se'l convenç mitjançant diàleg i pactes. Per altra banda, convé un lideratge col·lectiu per posar damunt la taula, aquí i allà, el problema i la solució, abans que l'apatia superi el cansament d'una molt bona part de la ciutadania. Ciutadania que, precisament, ha volgut capgirar la tendència política de Catalunya i que ha representat la majoria al Parlament.
I tot amb el vistiplau d'ERC, que anuncia que el proper pas de la taula de diàleg és negociar el moment per fer un «nou» referèndum, aquest pactat amb l'Estat, o un igual de bonic «acord de claredat» que ves a saber què vol dir si tots sabem que allò que aquí és clar, allà, de tan clar, ni es contempla voler-ho observar.
Com si no sabéssim tots plegats que això mai dependrà de qui governi a Catalunya i que el sol rumor és negat més corrent que de pressa. Amics lectors, o els babaus no som la ciutadania si no els nostres dirigents polítics o ens volen prendre el pèl i fer-nos combregar amb rodes de molí dient-nos dia si i dia també que estem en el camí correcte. Tot el diàleg amb l'Estat, amb taula o a peu dret, és parlar del que es vulgui si li interessa a ell, però mai no es parlarà del que cada dia s'omplen la boca assegurant que és pel que treballen i que és el verdader moll de l'os del conflicte.
Qualsevol tema que es posi a debat sempre toparà amb la línia infranquejable marcada a foc que determina que el territori estatal que representa gairebé una quarta part pel modus vivendi del conjunt no es pot perdre. Tampoc se li pot concedir un concert econòmic i fiscal que ja existeix per altres comunitats, però amb molt menys pes, ja que afectaria determinadament aquest percentatge i per salvaguardar aquest principi es fa i es farà el que calgui, sense entrar en cap diàleg per no caure en possibles sensibilitats, sentits comuns i ganes d'arreglar un problema que també ho és pels que neguen la seva existència i gravetat.
Sobren expressions com «pacificar» quan el president Sánchez parla de la situació actual a Catalunya, perquè a un dissident polític no se'l pacifica, no se'l doma, se'l convenç mitjançant diàleg i pactes. Per altra banda, convé un lideratge col·lectiu per posar damunt la taula, aquí i allà, el problema i la solució, abans que l'apatia superi el cansament d'una molt bona part de la ciutadania. Ciutadania que, precisament, ha volgut capgirar la tendència política de Catalunya i que ha representat la majoria al Parlament.
Etiquetes:
