Els dies van passant i encara hi ha temps per a les eleccions generals, però sembla que cada vegada queda més clar que la decisió que va prendre Pedro Sánchez de convocar-les tenia més a veure amb les dades que les enquestes li donaven d'avantatge, que no pas amb la negativa dels grups independentistes de no donar suport als pressupostos.
De fet, va ser una imatge que li va servir, i que va anar molt bé tant per als grups independentistes com per al PSOE. Els primers tan sols per una imatge de negar-se a donar suport sense contrapartida. El PSOE, amb aquesta negativa, obtenia un doble objectiu (cercat, d'altra banda): en primer lloc, presentar la imatge de llunyania en relació a possibles suports dels grups parlamentaris catalans, que realment no volia, a la vegada que aconseguia (segon objectiu) la raó necessària per poder convocar unes eleccions que, d'acord amb certa informació, ja estaven treballant des de feia dies.
L'evolució de les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) semblen donar-li un major avantatge en els resultats en convocar les eleccions ara, sobretot en una previsió de convocar-les més endavant (si hagués tingut aprovació dels pressupostos), que resultaven menys afavoridores en expectativa de vot. La queixa de PP i Cs que estan manipulades les enquestes té la lògica de qui no surt tan ben parat com voldria.
Sembla cert que Sánchez va generar (donat que la tendència era creixent, en la intenció de vot) les condicions per a una negativa als pressupostos, al mateix temps que va aprofitar perquè aquesta enquesta del CIS ara fos mensual, de manera que permetria cada mes presentar l'evolució de la tendència electoral (que espera que sigui ascendent).
Que a pesar d'aquesta situació els pressupostos no havien de ser aprovats pels partits catalans és una decisió que no es tracta de qüestionar, encara que sí que caldria saber si es va valorar per les conseqüències, no des del punt de vista de l'aplicació econòmica d'aquests, sinó des de la perspectiva i estratègia de posicionament dels partits catalans enfront d'una convocatòria d'eleccions, donada la sensació que sembla haver-se imposat en l'ànim de la ciutadania catalana d'agafar-los amb el peu canviat i no preparats per aquesta contesa.
Quant al PSOE (una altra cosa pot ser el PSC-PSOE), ja sabem que la informació positiva sobre un partit acostuma a generar un cert efecte simpàtic, que fa que aquest vegi créixer les seves expectatives, tot i que també pot tenir un altre efecte i és l'anomenat de "comoditat", és a dir, com hi ha una bona expectativa, ja no cal anar a votar.
En aquest escenari, hi ha actors -el partits d'àmbit estatal- que tenen molt clar el seu paper i la part de l'espai polític que volen ocupar, tot i que de vegades, com ara ha fet Cs, en dir que no pactaria amb el PSOE, deixa (afirmacions sempre prèvies als resultats de les votacions) un espai molt ample al centre per cobrir.
Però també hi ha una altra variable a l'hora de votar. Tal com sembla presentar-se, la futura campanya, amb els blocs de constitucionalisme, independència o dret a decidir (que no és el mateix), es poden produir sorpreses (al marge de l'efecte d'Hondt). Això sí, sempre que tots els actors pensin bé els seus papers i deixin ben clar a l'elector que és el que votarien, si es decanten per una opció o l'altra, clam que espera resposta dels partits catalans. Això sí, sempre que a l'espai independentista no hi hagi tants actors amb missatges ambivalents que dificulti al votant poder distingir qui és cada un, perquè a l'altre costat tenen molt clar el missatge: "Contra Catalunya es viu millor".
