Pompeu Fabra és l'avi que els catalans tractem amb més familiaritat. Uns li diuen simplement en Pompeu –o la Pompeu, si es tracta d'una universitat o una biblioteca–, uns altres, Pumpi. En Pumpi, la Pumpi. Ell havia manifestat que hauria preferit que els seus pares l'imposessin Joan. Tant se val. Seria en Joanet. O en Juanitu. El recordem molt a l'hora d'escriure o fer exàmens. No ho hauries pogut posar més fàcil, Pompeu? Hauria estat difícil. Fabra desafiava els membres de l'Ateneu Barcelonès, que anaven de savis, havia de complaure D'Ors, al qual no li podies servir coses elementals sinó de categoria perquè s'ofenia, i no va preveure ni l'ensenyament general obligatori ni encara menys que un dia els pupitres de les escoles catalanes estarien ocupats per nens xinesos. Fill del temps, va fer una gramàtica cubista: des de la ce trencada, que és una declaració de principis, tot està trencat i clivellat: ratlles horitzontals i verticals, accents a dreta i esquerra i pronoms febles desplegats com els acordions de Braque. Si en comptes de jugar a tennis Fabra ho hagués fet al mesocràtic futbol les regles li haurien sortit de 0 a 1 i no de “res a 15”. Hauria pogut ser pitjor. En el punt volat de l·l s'observa una inclinació pel rugbi que feliçment no va anar a més.
Cada vint, vint-i-cinc anys, surt una onada de joves filòlegs que volen posar Fabra al dia. Fan molt soroll i sembla qui sap què i la veritat és que a tots se'ls endevina un gran respecte per l'obra de l'avi Pompeu, el mateix respecte que humilment li tinc jo encara que pel que en dic sembli que no gaire. Els de la penúltima onada van ser els del barco. Ara són els del quiròfan. És clar –esclar–: des de llavors ens hem quedat molt a casa i acusem les retallades a la sanitat. Ja torno a frivolitzar, i no voldria. Els joves filòlegs d'ara, com els d'abans, limiten la seva reforma a l'acceptació de paraules habituals ara prohibides pel diccionari i a retocs en la morfologia i la sintaxi. Tot, amb la intenció d'acostar-se al català que la gent parla i construeix i vigilant la pressió del castellà, que sempre es presenta amb una gramàtica amb menys trencacolls, i la prova és que ningú no increpa Nebrija.
Algú ha recomanat als joves filòlegs la supressió dels accents. Algú altre, que recullin la idea fabriana de decapitar les h. Home, el “català del segle XXI” que es proposa ha de vetllar també pel català del segle XX. Amb innovacions excessives la Rodoreda o l'Espriu tot d'una passarien a escriure en un català dificultós com el d'Ausiàs Marc, i el nen xinès del pupitre es quedaria sense lectures i creuria que ens hem tornat ximples.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
