Les de diumenge eren 947 eleccions diferents a Catalunya i 8.122 a Espanya. Però del resultat global se'n desprèn la victòria de dues revolucions. Una és la revolució de les places. Ara fa 4 anys, a la plaça Catalunya i a la Puerta del Sol hi havia les acampades dels indignats amb la banca i la política. Quatre anys després, els indignats governaran les ciutats de Madrid i Barcelona. Però les revolucions del carrer, les marees com també s'han anomenat, no s'han quedat aquí en el seu accés a les institucions. I un exemple clar és la marea verda de les Illes en defensa de la llengua. El missatge és clar: no es pot governar d'esquena o, directament, en contra dels ciutadans.
Els ciutadans tenen memòria. Es paguen les retallades que no es justifiquen bé, es paga rescatar els bancs i no els ciutadans, es paga la corrupció, es paguen les formes, es paga insultar la intel·ligència dels votants. La política, les institucions, ja no són un vedat d'uns partits que havien privatitzat la política i les institucions. I la segona revolució que ha triomfat, molt lligada a la primera, és una revolució generacional. Els noms de les municipals són gent com Ada Colau (Barcelona, 1974), Pablo Iglesias (Madrid, 1978), Albert Rivera (Barcelona, 1979) o David Fernández (Barcelona, 1974). És la generació que ha quedat atrapada en la crisi econòmica per una altra generació que ha fet de tap.
La generació T que es va instal·lar amb l'arribada de la Transició i es va fer propietària de la política, l'economia i els mitjans, mentre els seus fills i néts han patit la bombolla del totxo, l'atur i la feina precària. I que, a més, els has mirat per sobre l'espatlla. Perdó. He dit mirat? Volia dir que els mira per sobre l'espatlla, amb condescendència, amb superioritat moral, encara avui, pensant que això d'Ada Colau és un disbarat, que on anirem a parar. Encara no han entès res perquè fa temps que no els toca l'aire.
Tian Riba és periodista.
