Aquest assaig de crítica teatral no arribarà ni a la sola de la sabata de cap dels reports editorials de l'autor de 'Poema inacabat' que vaig veure diumenge passat, onze d'abril de dos mil vint-i-u, de les sis de la tarda a les set del vespre, al Teatre Bartrina de Reus, fila 2, butaca 12: https://www.teatrebartrina.cat/programacio/poema-inacabat#.YG3L5-gzbIU. Feta la 'captatio benevolentiae', diré també que aquesta mena de ressenya ja es podia gosar començar a escriure abans de la feta -i tal vegada de la fita, vejam- perquè el text -que és el que importa- és del tercer i darrer llibre de poemes de Gabriel Ferrater, 'Teoria dels cossos', de l'any 1966, no li cal cap power point, ja està comentat a bastament al blog més mal pagat i més ben fet, de l'@eblanes, http://gferrater.blogspot.com/2009/05/069-poema-inacabat.html (o per què no també aquí: https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/10/30/poema-inacabat/1010781.html) i, per tant, el repte no era sinó saber dir-lo bé i prou -no pas com passa a la majoria de pel·lícules catalanes d'ara, en les quals no s'entén gairebé res perquè es veu que s'hi ha posat de moda no pas articular-hi bé els mots, sinó xiuxiuejar-los sense fer-se entendre i espavila't, espectador, a esbrinar què he dit, au!, jo, l'actor.
El llibre aplega bona part de la poesia eròtica del savi reusenc, però això no sé pas si es pot desvelar: el braç civil de la santa inquisició, @ReusCultura, potser m'excomunicarà, la qual cosa m'amoïna molt, és clar, com podeu suposar: recordem que ja va censurar la imatge de l'autor en què se'l veia fumant al logo d'aquest conjunt d'activitats que la santa ha batejat amb l'engrescador nom de «pròleg any gabriel ferrater 1922-2022 reus», de la qual cosa ja vaig enraonar a la (im)pertinent primera cigarreta: https://reusdigital.cat/noticies/opinio/la-cigarreta-de-gabriel-ferrater-1-de-10.
És sabut que la santíssima censura franquista capà el poema -el llibre i tot plegat-, però el marmessor i estudiós Jordi Cornudella el va restaurar a https://llibreria.diba.cat/cat/libro/poema-inacabat_38900 (tanmateix, fixeu-vos-hi: /libro/ delata la decimonònica matriu espanyola amb restitució franquista de la institució provincial), també a la seva magnífica edició crítica https://www.grup62.cat/llibre-les-dones-i-els-dies/273451 i, doncs, faràs bé, Jordi, d'allunyar-te de la vila que l'ha tornat a censurar («perquè els capellans em fan fàstic.», vers 1004).
Te'n recordes, Heleneta, que no hi havien pensat pas, quin tip de riure, ara que hi penso, de tan coordinats com van els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent i a la casa de vila els volen despatxar, d'incloure aquest acte al pròleg famós en una primera versió del programa i que els ho vam haver de dir de fora de la porta del castell estant quan encara semblava que gosàveu poder tu i els altres dos?
El cas és que hi havia neguit per saber com es pronunciaria i com es presentaria aqueix text, especialment el vers cinc-cents setanta-dos, «i és a ser lliure que em vull hàbil», i els versos «La botella l'encetem plena. Una dona, l'ús l'ha d'omplir.» (n'heu perdut el compte?, doncs són els versos 908-909, en té mil tres-cents trenta-quatre i és inacabat!): que si algú hi fumaria a dalt de l'escenari (doncs no: l'únic fum és el de la sarsuela que hi cuina la cuinera a la cuina), que si en acabat podríem tastar l'àpat que hi guisaria la filòloga, experta en gastronomia i valenta cupaire Mariona Quadrada, que, si més no, sí que va gosar poder dir al jutge que si volia engarjolar-la doncs que la cerqués i l'emmanillés perquè ella no es lliuraria pas com els xais erquis i juntistes a la (in)justícia espanyola, bravo! (doncs tampoc, àpat exclusiu per als actors i cia.), que si tomba, que si gira...
Doncs vet aquí els crèdits i vet aquí els comentaris enraonats. Direcció i Dramatúrgia de Pau Ferran: sí, correctes, potser algú de fora estant ho hauria vist d'una altra manera (director i primer violí, de vegades, arengades), però la intenció és bona i el conjunt funciona. Creació i Interpretació a càrrec de Bàrbara Roig, Mariona Quadrada i Pau Ferran: del Pau, va, bé, vi?, no, bo, buscant el to l'ha ben trobat tant en la conversa com a la tornada final, dicció impecable, potser menys música i més veritat, però treu-te, si us plau, les mans de les butxaques i fes-les servir per a enraonar amb el text i amb l'Helena, que és més bonica que les xiquetes de fa vint anys, que la tens a mà i que la vols tocar; grata sorpresa, la Bàrbara Roig, que no coneixia de re de re, que parla clar tant amb la veu com amb el cos (i amb les mans, quines mans, quin gest, quin fart de xerrar!), àgil, hàbil a ser lliure, potser li hauria volgut veure els cabells dringant, però tant se val perquè me n'he enamorat, sí, del seu bon ofici; la Mariona, correctíssima en el seu discret paper de lectora inicial, destra xef i apuntadora accidental.
Coreografia i Moviment a cura de Carlota Grau: doncs també, ben trobada la dansa, l'entremès, però per què no es toquen els dansaires si el sexe consisteix a tocar-se ben tocats i, si ets tu qui has vestit així els actors, te'n diré que molt bé l'hel·lènic vestit de la Bàrbara, del tot adient l'abillament de la Mariona, que la rejoveneix i li atorga, alhora, l'exacta funció dramàtica, però he trobat a faltar els blue-jeans i les botes de bàsquet al vestuari del Pau; Producció d'Antoni Veciana: hola, xiquet, hauries de tornar a fer crítica teatral (no pas aquesta, és clar, que ja te la hi faig jo, aquí, sinó allí), t'hauries de buscar editor, ja t'ho tinc dit, per coses inèdites ben escrites que sabem que tens, i espavil amb @LoNostroTeatre, que hauria de rebre més encàrrecs com a productora i fer rodar això, Dani, home, fes de regidor exportador, espavila't i fot-li foc a la metxa i encén-li la cigarreta.
Escenografia de Juan Carlos Mora: no sé si toca aquí, però busca un indret més adient per al guitarrista desaprofitat i fes-lo tocar des del racó borbó de cal Bofarull i que soni alt, amb energia (fes-li beure gin abans de començar, benzina per a vibrar), utilitza'l per a fer tota, sí tota, la música en viu. Fotografia de Gemma Ribas: llum, càmera i acció amb més contrast, si us plau, que volem veure bé l'olor de la sarsuela i olorar bé els colors de Reus, Cadaqués, Barcelona... Per cert, per què llegiu Machado, un enemic del país català? I es pot saber per què no llegiu Foix? La intertextualitat explícita, jugueu-la bé: feu el favor de llegir el poema primer d'On he deixat les claus, «Bèlgica» de Carner, el decasíl·lab 33 del poema XVI, «pejor que mort és vida sens plaer», d'Ausiàs March, Pla ja hi ha sonat prou bé, un parell de versos de Maragall també hi escaurien prou (que els digui el guitarrista des de dalt del pedestal amb un desacord final): que us està fent el curs de literatura catalana contemporània i el cànon magistral i el desaprofiteu, metaliteratura de la millor... Si a «In Memoriam» Gabriel Ferrater hi reivindica, amb Reus com a escenari, la felicitat malgrat la bel·licositat («a l'entrecuix del món, m'espesseïa / de revolta feliç [...]», versos 14-15), a «Poema inacabat» hi parla, adreçant-se a l'Helena, de Cadaqués i de Barcelona estant, l'escèptic que recorda el paisatge humà del poble, durant la postguerra, però que encara voldria ser feliç, malgrat tot («[...] ser intel·ligent ens denota / un vigor de felicitat [...], versos 464-465), que, al cap de sis anys de publicar-lo, se suïcidarà al Vallès, al pis de Sant Cugat (té raó el Pep Murgades que ens cal tesi doctoral sobre la qüestió de la joventut a l'obra del seu professor).
Només m'hi va faltar, doncs, el fum de la cigarreta de Gabriel Ferrater: https://vimeo.com/16163296. Text i context són indissociables, com les dones i els dies. És a dir, un producte cultural té ple sentit en el marc d'una política cultural coherent; si una bona adaptació teatral d'un poemàs que diu quatre veritats ben dites s'instrumentalitza per a tapar una pretesa acció cultural iemaerracé que menteix la perversió està servida: «[...] La veritat / ens sembla més interessant / perquè ens porta nosaltres dintre.» (del vers 85 al vers 87).
Això ho explica molt rebé el filòsof @Abel_Cutillas a l'assaig 'Desànim de lucre. Crítica de la ideologia cultural' (i que us recomano de llegir en segona edició revisada acabada de sortir del forn a https://www.bonport.cat/botiga/p/desnim-de-lucre). Per això no vaig aplaudir pas gaire al final de l'espectacle, sinó que sobretot vaig posar-me a pensar, a rumiar, a reflexionar... I és una llàstima que als organitzadors no els hagués passat pel cap de convidar el públic a participar, en acabat de la feta i de la fita, en un col·loqui amb els actors, amb els responsables de l'espectacle, amb altres convidats de la vila i de fora vila.
Una altra oportunitat perduda, doncs, per a democratitzar Gabriel Ferrater. Per això caldrà parlar-ne aviat, gràcies al fum de la tercera cigarreta, de tot plegat, i, mentrestant, per molts anys, Isidre de ca l'Isidre, la vella, menuda i tanmateix ferma llibreria Gaudí del carrer de la Galera, on hi hem comprat totes les obres del Gabriel Ferrater: gràcies pels teus llibres, per la teva feina per la llengua, pel teu compromís amb la cultura i per la teva lluita per l'alliberament del país, sense traïcions, sense excuses ni rendicions, que bé que aquesta representació del poema inacabat gabrielferraterià hagi coincidit amb la celebració del teu norantè aniversari perquè tu sí que vas gosar poder i cada dia continues escrivint el poema que no s'acaba perquè la vida, la conversa i la lluita continuen!
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Gabriel Ferrater i Soler de Reus.
