Gabriel Ferrater fumava. També bevia. Gin. I altres cosotes. Sí, ell feia aquestes coses tan indecents i políticament incorrectes. Perquè volia. A la meva vida, hi mano jo i no em toqueu els collons, com diu aquell amic meu que es porta uns vint anys amb ell. Ara, Cultura de l’Ajuntament de Reus ha presentat el logo de les activitats sobre l’homenot. Se n’hi veu la testa amb les ulleres, però no hi fuma. A la imatge original, hi fumava: un bon amic meu d’aquells que mai no t’han traït m’ho ha dit i me’l crec. Hi tenia una cigarreta a la boca. La hi han esborrada les autoritats polítiques. Cultura, que encara no sap ben bé què vol ser de gran i es distreu jugant amb un daixonses que es diu IMRC, com si fos un osset de peluix d’ús exclusiu de qui en té la inútil titularitat i tracta els seus súbdits com si fossin criatures subnormals i no pas com a adults amb capacitat de discerniment, té por que ens contaminem i, és clar, ens protegeix. Gràcies. De res. Comences prohibint una cigarreta als savis llavis d’un escriptor i acabes censurant els diaris del desig de Joan Ferraté (i els místics versicles de l’amic i l’amat de Llull) i viceversa. Inquisició i Decadència.
El Biel Ferraté de Reus es va fer gran i es va fer dir Gabriel Ferrater i va anar-se’n de la ciutat on havia nascut: el cinisme que hi havia l’en va allunyar i, doncs, només idealitzant-la podia estimar-la. On para Gabriel Ferrater. Lluny d’aquí, va traduir, doncs, al cap dels anys, El procés de Kafka. Per a condemnar algú com K. o F. cal un jutge. I també els qui el delaten o no el defensen prou tal com és de veres, tot i que es fan passar per advocats defensors però es venen per un plat de llenties (Holden Caulfield tenia raó). D’altra banda, ja se sap que el disseny i l’arquitectura (els comissariats, també si no en traves el contracte: gosar poder?), que no són ben bé arts majors, tenen aquestes servituds: són a mercè del client que paga i que pot exigir a l’autor que es faci la seva voluntat, amén, la del client, perquè qui paga mana i, ja ho saps, si no fas el que jo et dic, et moriràs de gana, menja’t una cama, perquè ja sé que soc un covard i que no goso poder fer el que hauria d’haver fet fa anys i panys però em venjo en tu, desgraciat, que per això en soc el masover, d’aquesta presó on s’hi viu tan bé si et vens al carceller i tu també (aquí cal aclarir que n’era un ferm defensor de fet, no pas de boqueta i prou, el traductor, dels pleonasmes i dels orgasmes i de la procacitat reusenca perquè era partidari de la felicitat de debò).
Un dels versos més cèlebres de Gabriel Ferrater és aqueix que diu “i és a ser lliure que em vull hàbil”. El meu amic el té al perfil del seu WhatsApp, és el que fa 572 del «Poema inacabat”. Trair-lo té conseqüències. No fer-ho, també i cal estar disposat a pagar-ne el preu, de la fidelitat a un mateix. Donar-se o no donar-se: vet aquí la qüestió. «I d’on han tret aquesta colla de savis que l’home necessita un desig normal i virtuós? Com han arribat a imaginar-se que l’home ha de tenir un desig assenyadament virtuós? El que l’home necessita és un desig independent i prou, costi el que costi aquesta independència i el porti on el porti», deixem que ho rebli Fiódor Dostoievksi. (I ja n’hi ha prou de crítica biogràfica, que, tot i que torna a fer-se molt perquè es veu que està de moda, no m’acaba de convèncer-me). Perquè, probablement, Gabriel Ferrater, anant amunt i avall, llegint això i allò, va procurar de viure i d’escriure ençà i enllà així, d’acord amb aqueixa sentència, com apunten els doctors Fina Masdéu i Josep Murgades: «Nous nous devons en partie à la société, mais en la meilleure partie à nous», és a dir, «Ens devem en part a la societat, però sobretot, en la millor part, a nosaltres mateixos», com va deixar dit l’occità que a la seva llengua renuncià (a l’inrevés de Gabriel Ferrater) Michel de Montaigne als Essais, 2, XVIII [en català, a Michel de Montaigne, Assaigs. Barcelona: Proa, 2008.] Per què no ens ho apliquem a cada un de nosaltres, individualment? Jo procuro fer-ho. I col·lectivament, associativament i nacionalment? Per això us dic adéu. Quin fart de riure per (sic) no plorar!
Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l’institut Gabriel Ferrater de Reus
