Hem patit tota la precampanya, la campanya i la postcampanya de les eleccions municipals i entre insults, desqualificacions, medalles pròpies, errades alienes, nacionalismes diversos, banderes i discursos carregats de fatuïtat i de buidor s'han sentit ben poc els ecos de la paraula i del concepte cultura.
En teoria, i tant si parlem de pobles antics com de pobles que aspiren a ser nous, tinc la sensació que la cultura hauria de ser un dels pilars bàsics de qualsevol present i de qualsevol futur. Voler arribar a la llibertat sense una sòlida base cultural em temo que no pot portar res de bo. I per desgràcia la tendència és caminar cap al pol oposat, el pa i circ, fàcil i molt rendible si el mirem des del punt de vista dels governants, que aconsegueixen un poble sense esperit crític, sense capacitat racional i, és clar, sense poder per oposar-se a res ni a ningú.
Hi ha pocs polítics que llegeixin. Això sí, tots recomanen llibres per Sant Jordi gràcies a les llistes políticament correctes que, com si es tractés d'un joc de Lego, construeixen els seus equips assessors a base d'enganxar una mica de clàssic, una mica d'actualitat, un punt d'assaig (polític, és clar) i una mica de poesia (Margarit o el poeta que celebri l'any de torn) si realment volen fer-se passar per convençuts seguidors de l'alta cultura. Així les coses, no estranya a ningú que l'IVA cultural pugi al 21%, que els pirates siguin els reis de la xarxa en qualsevol format i en totes les disciplines de la creació artística i que viure de la cultura a casa nostra sigui un miracle.
En plena campanya municipal vaig tenir ocasió d'assistir al lliurament del premi dels Jocs Florals de Barcelona a Miquel de Palol, una celebració que, segons tothom, ha perdurat al llarg dels segles, és una de les manifestacions culturals més lloables i magnífiques i solemnes que hi ha al llarg de l'any i és un motiu com pocs per enorgullir la ciutat. Doncs bé, davant de tanta magnificència i honor, resulta que el banc dels poetes estava ple, el banc del públic també i, per contra, al banc polític només hi havia el regidor de Cultura que presidia l'acte en absència de l'alcalde i un únic regidor amb cara de desitjar teletransportar-se a qualsevol altre lloc de l'univers. Com és que l'acte cultural amb més pes de la ciutat desperta tantes passions entre la classe política? Doncs a banda de la nul·la sensibilitat que els edils semblen tenir vers la cultura en general i la poesia en particular (i no em serveix gaire l'excusa reiterada que des de l'Ajuntament es promouen cicles i setmanes), cal tenir en compte el període electoral. Ves per on la política deu ser una de les escasses ocupacions que et permeten abandonar-les en horari de feina sense cap remordiment de consciència, i el que encara és millor, sense cap conseqüència. I no cal dir que, tot i l'exemple puntual, es pot, tret de comptades excepcions, extrapolar a qualsevol ajuntament o institució. Només cal fer una ullada a les sessions del Parlament i veure la quantitat de cadires buides amb justificacions del tipus, “tenia un acte”, “un compromís municipal”, etc.
Malgrat aquests canvis que han portat les municipals, a causa més del populisme mediàtic que del fons real de al qüestió, em temo que fins que no aconseguim una classe política que situï com a base de la piràmide d'acció la cultura, l'ensenyament i la sanitat, creient-s'ho de veritat i esmerçant-hi esforços, recursos i imaginació, el futur continua sent negre, molt negre, siguem una comunitat de l'Estat espanyol, un dels Set Regnes de Joc de Trons o un país independent. Probablement sigui un desig utòpic, però mentre pesi més el futbol que la lectura, mentre els governs afavoreixin més la pilota com a paradigma de valors inexistents i tramposos, estem condemnats a l'anorreament progressiu i a la manca de criteri global.
Jordi Cervera és escriptor i periodista.
