Finalment, s'han celebrat les eleccions sense cap incident destacable, tret del fet que han estat unes eleccions marcades per resolucions judicials, que han tingut el més baix nivell de participació de la història per les circumstàncies en què s'han celebrat, i que hi haurà un partit d'extrema dreta representat al Parlament amb 11 escons. Potser tampoc és destacable que la fiscalia ha trigat tan sols unes hores de la finalització del recompte de vots per tornar a recórrer el tercer grau dels presos polítics i, malgrat de tot això, els partits independentistes han superat tant en escons com en vots la seva presència al Parlament.
Estem molt acostumats que quan es donen els resultats electorals, quasi tots els partits d'una manera o altra, es declaren guanyadors en algun aspecte. A la nit electoral del 14 de febrer, no es va produir aquest fet, la raó és que en el fons ningú ha estat pròpiament guanyador i ho saben, l'escenari futur està molt obert. El PSC-PSOE certament ha obtingut més vots, tot i que el sistema D'Hondt fa que hagi quedat empatat amb ERC i tan sols a un escó de JxCat i que li fa molt difícil la possibilitat de poder formar govern. S'ha demostrat, però, que una bona campanya electoral, si és curta i intensa i amb un bon eslògan "l'efecte Illa" pot acabar portant a un polític que ha estat el menys valorat com a ministre de sanitat de la UE a obtenir uns resultats impensables fa 40 dies.
Amb una distribució d'escons en la que tres partits se situen en un quasi empat, tot i que el PSC-PSOE ja ha dit que voldrà fer valdre el seu major nombre de vots per intentar presentar-se a una investidura. Una ERC que amb la seva posició de major nombre d'escons es converteix en l'eix del futur govern i JxCat, amb la separació de PDeCAT, que tot i mantenir 32 escons, ha posat de manifest que les divisions mai són bones i en el seu cas li ha comportat una possible pèrdua de vots. El cert és que la clau de volta la té ERC, que s'ha situat en una centralitat, o equidistància, amb el seu desig d'ampliar la base i incorporar no tan sols als partits independentistes, també presenta una proposta (ja manifestada en la campanya electoral) de fer partícips a ECP.
La lectura dels resultats amb un 51,32% dels vots independentistes, semblaria que aquesta hauria de ser molt senzilla i sobretot donar prou arguments i eines als partits receptors per poder endegar els seus programes electorals, però a hores d'ara l'escenari que es presenta no és així. Ens trobem amb una doble lectura en funció de l'eix que es vol analitzar, independentista o d'esquerres. Al marge de la visió del candidat Illa, que l'única lectura que sembla tenir es ser elegit president, argumentant que ho podria ser amb l'abstenció d'ERC, com ha posat de manifest en unes declaracions, hi ha la visió d'ECP, que veuen el triomf dels partits d'esquerra i per tant la resposta ha de ser un gir a l'esquerra. Com si fos incompatible amb un avanç de les reivindicacions nacionals, sense tenir en compte més de la meitat dels vots, més enllà de declaracions que ha fet Pablo Iglesias a favor dels indults i de la qualitat democràtica de l'Estat, però que no es reflecteix en l'acció de govern del qual formen part.
En Pere Aragonès ha vist que la seva política anunciada d'ampliar la base, no ha estat recolzada més enllà de l'augment d'un escó i amb el mateix percentatge de vots (21,3%) que a les anteriors eleccions. Però, incloure més gent d'altres tendències que estiguessin a favor d'un referèndum d'autodeterminació i d'una amnistia, li pot passar factura en un futur. La capacitat que ara té per poder formar govern ampliant la base li porta a necessitar incorporar la CUP, que segueix amb el seu ritme de no dir mai "ni blanc ni negre" i ECP que no vol saber res de JxCat, tot i la crida d'Oriol Junqueras de "prou de vetar-se". Amb tot això caldrà tenir en compte les previsibles demandes que JxCat li pot posar sobre la taula, que poden no ser fàcils. De moment, en Jordi Sánchez ja ha plantejat que una coalició d'aquests partits a Catalunya, ha de comportar una estratègia conjunta al Congrés dels diputats i que ECP formant part del govern d'Espanya, ho veu difícil.
En un entorn tan complex, s'han de tenir en compte les pressions que rebrà des del Govern de Pedro Sánchez, amb l'ham permanent de poder arribar a fer algun dia un indult i una taula de diàleg. Han vist amb satisfacció els resultats, en primer lloc pel seu partit, que anava de capa caiguda i ha aconseguit un èxit important. Però l'altre motiu d'alegria és que ha estat ERC qui a guanyat. Creuen, pot ser pel suport rebut als pressupostos de l'Estat, que els hi resultarà més fàcil poder "passar pàgina" amb ells, com ha dit insistentment el candidat Illa, tot i que sense concretar com es pot esborrar tres anys de repressió activa. Les primeres manifestacions en veu de la vicepresidenta Carmen Calvo, han estat prou clares menystenint el resultat dels vots, quan diu que tinguin els vots que tinguin els independentistes, el referèndum no és legal i no es farà.
Viurem uns dies, esperem que siguin pocs, en els que imperaran els interessos dels partits, intentant cada un d'ells imposar el seu criteri i les seves prioritats, generant un pols que la ciutadania veurà impotent. Una vegada ja ha votat sembla que no poden fer res més, però caldria recordar als polítics com a Mandela quan deia "que les teves decisions reflecteixin les seves esperances, no les seves pors", i és amb aquesta esperança que finalment arribin a uns acords que sigui quelcom més que una transició entre els interessos polítics o de posició de cada partit, per formar el govern que clarament ha demanat la ciutadania amb els seus vots.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
