Ningú no pot negar que el rock va revolucionar moltes coses i que va capgirar molts conceptes. Un dels més visuals (tot i que sovint no especialment obvis) va ser la imatge, la necessitat de convertir la superfície prou generosa de les caràtules dels discos de vinil en un lloc on mostrar la creativitat i el geni artístic. Dissenyadors, músics i artistes plàstics es van anar compenetrant cada vegada amb més força i intensitat per aconseguir que la música entrés pels ulls.
Explica la llegenda que quan el grafista Alex Steinweiss va entrar a l'equip de la discogràfica Columbia l'any 1939 ho va fer amb el propòsit de canviar les portades, sovint monocromes i quasi sempre poc atractives. La direcció li va deixar camp i en pocs mesos i gràcies a les noves imatges, les vendes es van incrementar un 800%. Els seus primers dissenys s'inspiraven en les primeres avantguardes d'Europa, tractats amb elegància i estètica comercial. S'acabava d'obrir un univers inèdit i meravellós i el jazz va ser el primer gènere musical a convertir-ho en un signe d'identitat.
L'editorial Milenio acaba de publicar La cara oculta de la luna, un treball de Xavier Valiño que recull les que ell considera les cinquanta portades més essencials del rock. És evident que tota tria acaba sent una aposta personal i que potser no tothom coincidirà amb aquesta selecció, però el fet és que representa un magnífic catàleg de la simbiosi entre art i rock i una panoràmica que repassa el bo i millor d'aquestes imatges icòniques des dels anys cinquanta fins a traspassar la línia del segle XXI, dominat ja pel CD.
Elvis Presley és el primer mite escollit, i en aquest sentit és fàcil trobar propostes estètiques trencadores que coincideixen amb peces musicals que també van representar un trencament absolut. El famós plàtan de Warhol amb la Velvet Underground, Robert Crumb dibuixant el Cheap Thrills de Big Brother & The Holding Company amb Janis Joplin, casos de llargues col·laboracions (que no recull el llibre) com les de Meat Loaf i el dibuixant Richard Corben, el Two virgins, amb John Lennon i Yoko Ono despullats, el censurat Sticky fingers de The Rolling Stones, el Never mind the bollocks de Sex Pistols, el Surfer Rosa de The Pixies, el Little Creatures, de The Talking Heads, i els dos del segle XXI, Demon Days de Gorillaz i The Blueprint 3 de Jay Z.
El treball de Valiño ens ajuda a fer justícia, a establir la relació real entre art i rock i a posar en valor el paper que els discos de vinil van tenir en la difusió de la fotografia, les il·lustracions i la creativitat en general, convertint-se en suports únics i de gran difusió, en un camí de doble sentit que s'ha convertit en memòria viva de diferents generacions.
Jordi Cervera és escriptor i periodista.
