Resulta que enguany Reus és la Capital de la Cultura Catalana, i després de moltes peripècies l'Ajuntament ha presentat els actes amb gran pompa al Teatre Bartrina, un dilluns laborable, al matí. Segons el que sé, la majoria dels actes estan tot just embastats, però confiem que en del nou ens cultural sabran cosir un vestit prou digne per a la ciutat. Veurem si serà un vestit fet a mida, o una roba feta de pedaços per sortir del pas, això ho valorarem d'aquí a un any. Tanmateix, caldrà que s'hi esforcin, perquè ara per ara el titular cultural del 2017 a Reus no és pas aquesta capitalitat nacional, sinó una notícia molt negativa.
Fa poc que ens han anunciat que els cinemes Reus Palace tanquen i es convertiran en una residència privada de gent gran. Sembla una broma pesada, però no ho és. Els cinemes Reus Palace havien aguantat la competència d'uns més cinemes més nous i moderns, a la pirateria d'internet, fins i tot van mantenir-se durant els pitjors anys d'una crisi que alguns acomodats diuen que ha acabat. La fórmula d'èxit és fàcil: una posició molt cèntrica a la ciutat i les mínimes despeses en la supèrflua renovació estètica. D'aquesta manera, si aprofitem les últimes setmanes de projeccions, podrem fer un salt en el temps i endinsar-nos en aquell cinema del començament dels anys 80 en les moquetes del qual tenim enganxats tants de records.
Però escarbotant la nostàlgia ens trobem un agent cultural de primer ordre: els cinemes socialitzen la cultura. Comencem a anar al cinema a veure els fugissers èxits comercials i, d'aquesta manera, agafem l'hàbit de consumir cultura. I el que és millor per a tots és que qui s'hi juga els calés és un privat. Diuen que, potser, sembla que hi ha un projecte per fer uns cinemes a la fira. Toquem ferro.
Espero equivocar-me de mig a mig, però malauradament em sembla que el que retindrem a la memòria d'aquest 2017 serà el tancament del Palace, i no pas les fanfàrries d'una Capital de la Cultura Catalana sense cinema.
