Tot i la complexitat de la intervenció quirúrgica, arriba despert a l'UCI de l'hospital. Està connectat a una bomba de morfina que, de tant en tant, li va subministrant dosis de descans davant d'aquell intens dolor. Al mateix Morfeu voldria allà present per tal d'esquivar el dolor. Tot i que més suportable del que creia, i és que els mòrfics fan la seva funció a la perfecció. Ell pensa que millor així, despert. Du els auriculars posats, li deixen tenir el telèfon mòbil, i està estirat cap per amunt, quiet, immòbil, no pot estar d'una altra manera. Així s'hi estarà un mínim de tres dies, amb cicatrius a l'abdomen, a l'esquena, dues costelles trencades per poder accedir per la part de darrere a l'esòfag, alimentant-se d'una mena de farinetes connectades directament a l'intestí a través d'una sonda, en fi...
Una senyora escena. Mira al sostre tota l'estona, i s'entreté comptant els foradets de les plaques de guix. N'hi ha tants i són tan petits que es descompta un cop i un altre. Allò l'ajuda a no pensar. També escolta música, molta música, i programes de ràdio. Quan arriba la nit és quan el personal de l'UCI arregla els malalts. Beneïda hora que el renten i el refresquen, li posen els llençols nets, un grapat de mans el giren amb cura, el consenten, l'enlairen, tot amb una prudència extrema.
Hi ha una veu que el fa sentir bé, molt bé, el fa sentir protegit. És una tal Fina, la infermera del torn de nit, que sempre explica històries d'aquí i d'allà, i també li pregunta a ell. I ell parla de les Tosques, i de la Mussara, de Vilaplana, i del pi del Fernando, de Sant Pere i la Tronada, i de tota la seva quotidianitat que allà postrat alleuja la situació.
I arriba el dia, i rep les visites i és quan es desmunta, i davant la seva parella plora i demana que el portin a les Tosques, que fa moltes hores que no es pot bellugar, que necessita respirar bé, i veure el cel, i les estrelles, i el sol, i respirar el mar. Que ho enyora tot, i a tothom.
El cor s'accelera, l'ofec creix. I al monitor salta l'alarma, mentre una infermera s'acosta i l'apaga perquè sap que no passa res, només que ell està neguitós, i s'acaba el temps de les visites, i es torna a quedar sol, i mira fotografies del telèfon, i contempla la seva filla de vuit anys. I mira quina hora és, i pensa què faria en aquella hora si no fos allà. L'aniria a buscar a l'escola, faria el berenar, farien els deures, potser farien un gelat del 'Sàtu' tot baixant pel carrer de Monterols.
I així han passat 72 hores. Diuen que ja anirà a una mena d'UCI intermèdia, que segurament en tres dies més es podrà llevar i seure a una butaca i que, si tot va bé, en un parell de setmanes podrà marxar a casa. I sona el telèfon, és un missatge que rep de l'Antoni Veciana. Ha enviat una fotografia amb els portadors del Bou de Reus, tot aguantant un cartell on hi posa 'força Fito!', i s'emociona un altre cop en aquella solitud del malalt aïllat per la cura extrema.
I decideix que tot i acabar de sortir de l'UCI, allà s'hi passarà més de 10 dies, en total. Passen 10 dies, en total, quan tot caminant a poc a poc es gira per mirar l'hospital de Bellvitge. És horabaixa. Marxa, marxa cap a casa, a escoltar les granotes de la bassa del darrere, a explicar a les nenes totes les aventures que ha viscut. Encara marxa connectat a la màquina amb la qual s'alimenta, i potser marxa abans d'hora, però el treball dels professionals de la salut, i l'amor que ha rebut des de l'exterior l'han fet fort i confiat. Marxa sense saber que el viatge de tornada serà molt més dur que tot el que ha viscut fins ara.
(Continuarà).
