El municipi ha estat, històricament, el centre de l’acció política del republicanisme. L’ideal d’una relació entre iguals. La pàtria petita ha estat el lloc des d’on s’ha exercit la ciutadania, fins i tot en èpoques on la democràcia estava segrestada. El municipi és un espai fet a mida de les persones, on és senzill teixir-hi complicitats, generar sinèrgies, un entorn de coneixença i, es clar, rivalitats. La importància està en com responem a aquestes situacions. Podem aixecar parets, línies divisòries a partir d’elements comuns, com els espais associatius, i replegar als 'nostres' contra els 'seus'. També podem dialogar i interpel·lar les diferències sense la necessitat d’estigmatitzar-les i entendre-les com una part constitutiva d’un nosaltres molt més ampli, d’una voluntat col·lectiva que posi les persones al centre. Com ho tractem depèn de la voluntat de cadascú. Quan manca el diàleg constructiu en la gestió d’aquestes situacions, aquest és el problema. Quan es divideix la col·lectivitat a partir d’una 'essència' que redueix la visió del present i segrega el municipi. Les maneres de fer-ho són múltiples: per raó d’origen, de gènere, de llengua, o per allò que cadascú pensa sobre la resta sense tenir en compte l’opinió, els desitjos i les circumstàncies a qui assenyala.
Al llarg de les darreres tres dècades, la globalització ha diluït allò municipal i ha generat problemes d'identitat arreu. Un factor que la ultradreta ha utilitzat per créixer. En el context electoral en el que vivim (gairebé de manera permanent), veiem com l’empobriment del debat i les dinàmiques excloents es reprodueixen en formacions amb una cultura política força diferent. En aquest procés de pèrdua d’identitat, el PSC sembla haver optat per retornar a allò local. D’intentar articular una nova majoria catalanista, mestissa i progressista amb una forta base municipalista a principis de 1980, el PSC sembla haver optat per recloure’s en el petit espai del localisme. 'Primer el poble' o 'Primer la ciutat', en ocasions sense apel·lar ni a les persones que els habiten, sembla que sigui la sortida a la seva incapacitat per oferir una resposta catalanista al problema nacional. Tampoc han optat per l’opció espanyolista, però el que cada vegada sembla més clar és que tampoc ho fan per l’opció de les persones. La pregunta que em faig amoïnat és: 'Quo vadis' PSC? La voràgine no es limita a les sigles del partit dels socialistes de Catalunya. Es posa de manifest des d’altres sigles quan s’afirma que “cal recuperar la autoestima de ser reusencs. La ciutat té més virtuts que defectes”. En aquest cas, sembla intentar casar l’opció catalanista amb la identitat local, supeditant a un segon pla les necessitats de les persones. Caldria definir quins són els defectes de la ciutat per saber si la candidata d’ERC es referia al difícil accés als serveis de les veïnes dels barris apartats del centre per les vies del tren o als fanalets a piles que presentà l’Ajuntament de Reus el passat mes d’abril per combatre la pobresa energètica de les famílies de la ciutat. Amb tot, tant una com altra, respostes plantejades des de d’alt a la crisi que vivim (també d’identitat).
Cal construir un nosaltres i, per tant, cal distingir un ells. Podem definir quines són les fronteres, les línies vermelles i què ens aglutina i agrupa com a col·lectiu. No ha de ser un col·lectiu homogeni, pot ser plural. Ha de ser plural. Que no et defineixi on hagis nascut, la religió que processes (si es que en processes cap), la llengua que parles, o bé si ets sents dona o home, o si no et sents res de les dues coses. Que tant és que siguis del Poble De Tota la Vida (PTV) com un 'nouvingut'. El problema sorgeix quan, apel·lant a una acollida més paternal que fraternal, s’etiqueta a les persones com a no-membres de la comunitat i quan s’utilitzen les sigles PTV per a distingir entre 'nosaltres' i 'ells'. Aleshores la frontera on és? Cal construir-la a partir de la realitat en què vivim, precària per a la majora de nosaltres, a partir de la voluntat de viure i tenint en compte els matisos i les diferencies. A partir de la pluralitat, posar la gent al centre de l’acció política. El municipi és una resposta desitjable als problemes derivats de la globalització perquè posa les persones al centre. Però només és un primer pas. Es pot construir un 'demos', un poble, de tant curt abast com el que promouen els PTV? Cal un municipalisme que no renunciï al catalanisme, sinó que el construeixi des de la diversitat municipal. Un municipalisme que posi la vista en els reptes de futur, que necessàriament han de ser globals: crisi ecològica, sobirania alimentària, etc. Cal que primer, i per davant de tot, hi hagi les persones. Cal empènyer, cal ser-hi i avançar. I quan tornem cap casa, buscant un espai confortable, hi hagi qui assumeixi la tasca d’assegurar que no retrocedeixin les conquestes assolides, conciliades des de la pluralitat de les persones que les empenyen.
Guillem Puig Vallverdú és historiador i investigador de la URV.
