M'he fet gran darrere d'aquest taulell. La botiga ha estat la font d'ingressos de tres generacions a la meva família. La va obrir el meu avi junt amb la meva àvia, pagesos de soca-rel. El meu avi va intuir que la terra aviat seria una empresa difícil per guanyar-se la vida dignament. Ho va vendre tot, hectàrees i hectàrees de terra. Amb els diners va comprar la botiga i tres pisos, un per a cada filla. La meva mare, la gran de les tres germanes, va ser qui va seguir amb la tradició empresarial de la família i amb bata i davantal va continuar farcint les neveres del barri.
Ara, m'hi estic jo. Vaig perdre la feina fa poc més de tres mesos. Maleït coronavirus, maleïda crisi! La meva mare ja tenia edat de jubilar-se, però aguantava a la botiga perquè sempre ha patit molt per la meva germana i per mi. Sempre deia: "Tal com estan les coses, de moment... no em jubilo". Crec que també el fet de tancar la botiga li trencava el cor, així que va aixecar la persiana fins fa poc més d'un mes.
En quedar-me jo sense feina, la meva mare em va dir: "No busquis res més, queda't a la botiga, aquí ja està tot fet, tot pagat, la clientela és bona i de fa molts anys". I aquí estic, treballant on vaig dir una i una altra vegada que no hi treballaria mai.
A quarts de nou del matí ja obro, no de cara al públic, però sí que trafiquejo per dins fins que a les nou en punt giro el cartell de tota la vida a la porta on en lletres vermelles es pot llegir "obert".
Quan arribo al matí, aixecar la persiana ja és transportar-me a quan era petit on recordo que la meva àvia em renyava si tocava la fruita de les capces. "Això no ho facis que les clientes no compraran ni una pruna, cony de xiquet" em deia.
A mesura que vaig aixecant la persiana el filet d'aire que surt per sota la porta em regala l'aroma, una aroma compost d'aromes de tants i tants productes diferents, l'olor de colmado de tota la vida on fins i tot vam arribar a vendre paelles. Estic bé aquí, sí. No ho hauria dit mai, però sí.
Tornar als orígens, a la identitat que em va forjar com a persona mentre entre al costat de l'àvia i darrere del taulell mirava com les clientes i veïnes remenaven per dins la bossa de mà buscant el moneder o una bossa plegada per posar a dins la compra.
Una de les persones que m'ha vist néixer i créixer, és la senyora Magda. Encara clienta de la botiga. Baixava a comprar cada dia, almenys fins fa poc. Amb el seu carro de la compra que utilitzava com a caminador semblava que no hi hagués prou oxigen al carrer per poder omplir els seus vells pulmons.
La mare m'ha trucat de bon matí. "La senyora Magda està ingressada a l'hospital. M'ha dit que li estan fent proves i que està molt atabalada perquè està pendent de fer-se la prova per saber si està infectada pel coronavirus maleït". La senyora Magda no és pas de la família, però com si ho fos.
Em quedo una mica astorat, miro cap a l'entrada de la botiga i el passadís de capces s'estreny, només veig amb claredat la porta que dóna al carrer. Vaja! penso mentre analitzo de quina manera ens està fent la vida impossible aquest virus i la descripció que em ve al pensament és aquest: una vida impossible.
Llavors començo a pensar en totes les persones que he vist passar per aquesta botiga, dia sí i dia també, d'ençà que era ben petit. Persones que han anat marxant perquè s'han fet grans, d'altres com el gendre de la Juana, d'accident. Tantes i tantes persones que ja no hi són i que durant una època eren quotidianitat absoluta i imatge constant a la meva mirada mentre anava creixent amb mi.
Recordo al Joan taxista, la Rosario, el metge Pallejà, la senyora Gomis, l'Emilio dels cavalls, la Sansó, l'Enriqueta i, així, moltes més persones. Persones que ja no estan aquí, però que durant molts anys van entrar per la porta que ara traspasso amb la mirada, cada dia, perquè abans de baixar a comprar cada dia a les botigues del barri n'era costum, costum i teràpia diria jo. La família aquella, no directe ni de sang, però família en definitiva. Amb la qual comparteixes un número de la loteria o bé esmorzes cada dia al bar de l'urbano, qui vigila de què la canalla pel carrer no faci de les seves.
I de sobte m'adono que estic parlant en present. Acabo d'obviar trenta anys de cop. M'he transportat a quan els carrers del barri encara no estaven enquitranats i quan plovia es creaven tolls com a oceans que creuàvem amb cura per no omplir les botes d'aigua i mullar-mos els mitjons. He recordat, també, quan per Tots Sants feia fred i venia de gust tenir a les mans una paperina feta de paper de diari plena de castanyes ben calentes. Rubio, dale una castañas a mi chaval que luego te las pago!", cridava el meu pare amb la seva granota blava plena de greix mentre ajudava el meu avi a descarregar de capses la furgoneta.
De sobte s'obre la porta de la botiga i és la filla de la Magda, l'Assumpció. Li pregunto com està la seva mare i em diu que no té el coronavirus, que a la prova tot i que li hauran de repetir, ha sortit negativa.
Per dins me n'alegro tant que fins i tot m'emociono una mica. La Magda és l'últim reducte de totes aquelles persones i veïns que em van acompanyar fins avui en dia.
L'Assumpció ha vingut a comprar unes galetes que a la Magda la tornen boja. "Amb noranta anys no li diré que no", em diu amb un somriure alleugerit pel negatiu de la seva mare. Li dic que aquella capça és un regal, que la prengui, que estic molt content que la Magda estigui eixerida com sempre. La filla m'explica que no poden entrar a veure-la, que no poden entrar a fer-li companyia, però que la Magda té el telèfon mòbil i que li truqui, que segur que està ben contenta. Sort de la meva neboda que és infermera a l'hospital i la pot anar a veure, de fet avui treballa a torn de tarda i per això he vingut ara a buscar les galetes, així els hi portarà i podrà mirar la sèrie mentre en rosega una.
Anoto el telèfon de la Magda i només sortir la seva filla per la porta li truco.
- Senyora Magda, sóc l'Octavi, el fill de la Matilde. Com es troba?
Pel to de veu puc notar l'alegria que té d'escoltar-me, la bona de la Magda.
- No tinc corona, no tinc corona! Crida mentre puc notar com està de feliç, a veure si em deixen marxar cap a casa, que això és molt pesat, em diu.
Després em pregunta per tota la família i em comenta que té ganes de sortir de l'hospital per baixar a fer petar la xerrada una estona, que potser triga uns dies perquè està fluixeta, però que això de sortir al carrer i que et toqui l'aire per a ella és mitja vida.
Parlem poca estona. Li dic que me n'alegro molt i que la tronaré a trucar, que espero que la deixin anar ben aviat cap a casa i que si convé ja li pujaré jo tot el que necessiti, que no pateixi per a res. Em diu que les coses que pesen ja els hi fan arribar les seves filles, que no em preocupi que si convé m'ho dirà. Així acaba la conversa, com sempre, quotidiana, com si la Magda hagués d'estar de forma infinita i demà mateix tornés a entrar per la porta de la botiga arrossegant els peus i amb la boca traient un fil d'aire com si toqués la flauta travessera mentre diu un "bon dia xiquet".
Tanco la botiga amb un regust trist. El carrer està buit. No veig a canalla jugant a la plaça del davant i les altres botigues també van tancant de mica en mica. Les persianes van baixant mentre grinyolen.
Em sona el telèfon i veig que és la meva mare.
- La senyora Magda s'ha mort, Octavi. Se li ha aturat el cor, sembla que estava molt exhaurida, tenia líquid als pulmons, noranta anys, són molts anys. Ara m'ha trucat l'Assumpció i m'ha dit. "Sobretot digui-li al seu fill. Avui li havia regalat una capsa de galetes, aquelles que tant li agradaven. Doni-li les gràcies un altre cop de part meva".
Sento la veu de la mare de fons. Sento que diu que ningú pot anar a l'enterrament, només la família directa i que com a màxim tres persones. Li dic que ja he tancat la botiga, que marxo cap a casa meva. Faig un tomb llarg mentre camino pel barri. Avui una mica més buit. Tinc un nus a la gola i m'agradaria plorar. Però no puc. De fet, tinc la sensació que no m'ho permeto.
Giro cua i torno a obrir la botiga, sé que al magatzem hi ha un pot de pintura negre que el meu pare va deixar després de pintar la persiana a finals d'estiu. Agafo el pot i una brotxa resseca, la mullo a la font de la plaça fins que s'estova una mica i a la paret on abans estavemn les torretes de geranis penjades hi escric. "No tinc corona, no tinc corona!".
