Quan Benet XVI va haver renunciat i es va haver d'escollir un altre papa, els vaticanòlegs van augurar que seria o canadenc o bé, si no ho recordo malament, de Boston. Va ser un argentí de Buenos Aires. És a l'altre extrem i s'han de fer milers de quilòmetres per la Panamericana per arribar-hi, però bé, sempre podran dir que van endevinar que seria americà. Quan el papa era Joan Pau II, vaig ser a Polònia i tot era Joan Pau II. Imatges de Joan Pau II naturalment a les esglésies però també al carrer i als llocs oficials i als que d'oficials i seriosos no en tenien res.
Si l'actual papa fos per exemple mexicà, per parlar d'un país que conec una mica de l'Amèrica més catòlica, es reproduiria el fervor polonès. Mèxic practica una religiositat de molta exposició pública, i un papa de matriu mexicana tindria altarets a cada cantonada. Què passa a l'Argentina o almenys a Buenos Aires amb el “seu” papa Francesc? Poca cosa. No dic que els creients i també els no creients argentins no se sentin satisfets per l'elecció del col·legi cardenalici, però en qualsevol cas es tracta d'una satisfacció conduïda com si fossin danesos. Dic danesos perquè penso en els inexpressius cristians de les pel·lícules de Dreyer.
Vaig veure un únic retrat de Francesc a la catedral de Buenos Aires. A la molt venerada i visitada església del Pilar, situada a tocar del cementiri de La Recoleta, encara hi tenien el papa Joan Pau II. Ni tan sols el de Benet XVI. Vol dir això que els argentins de Buenos Aires, que són els que conec, són refractaris a la idolatria? No ho afirmaria. Carlos Gardel és pertot i se sent pertot, Borges està representat en efígie de cera o de bronze a tots els cafès que va freqüentar, Cortázar és un símbol com el Che i de l'Evita Perón no en parlem. A cada cara de l'edifici més alt de l'Avenida 9 de Julio hi ha el relleu gegantí de l'Evita. En una es veu l'Evita enfadada: és que renya els rics. En l'altra, l'Evita exultant: és que somriu als desafavorits, als descamisados. Les seves restes reposen al cementiri de La Recoleta. Les visitacions són permanents. Potser és que l'argentí reserva els honors als morts, deixem-ho així.
En un diari vaig llegir que el món no pot entendre el papa Francesc si no té en compte el seu caient peronista. Això sí que no m'ho esperava. Jo ja trobava prou complicat que sent jesuïta fes professió franciscana, com el nom que va escollir indica. Però peronista? És per això que somriu als pobres i amonesta els rics? Tindrà, quan toqui, retrats en un edifici a l'Avenida 9 de Mayo? El populisme, ha arribat també al Vaticà? Els argentins, ells ho reconeixen, són molt embolicats.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
