Pot un poble beneir que la violència derroti la pau avui en dia?

Crec que un lector decent hauria de dir que no. Per tant, això ens hauria d'impossibilitar de votar qualsevol de les formacions polítiques que defensen l'aplicació del 155 i de la corresponent repressió que estan patint els nostres representants polítics legals, els líders de les nostres associacions més destacades o els votants que van patir la violència policial espanyola del dia 1-O.

Ara bé, tampoc hem de pecar d'innocència i per tant hem de ser conscients que un Estat és bàsicament una estructura de poder, i el poder es demostra exercint-lo com ho ha fet Espanya. El poder ningú te'l regala. Te l'has de guanyar com ho han fet els altres estats. Sovint no és fàcil guanyar-se'l, suposo que per això, mai ningú ha renunciat a continuar sent un Estat quan ho ha aconseguit. És més, per conservar l'Estat s'han fet cruentes guerres. Guerres que han encimbellat uns herois que han passat a la posteritat i que avui en dia encara donen noms a carrers de ciutats.

Als polítics del PP i C's, entusiastes promotors del 155, se'ls podria recordar que Espanya va viure la seva pròpia guerra de la Independència. A principis del segle XIX, "herois" com José Palafox, Manuela Malasaña o Espoz y Mina van protagonitzar actes molt més que sediciosos, fins al punt que uns 200.000 francesos i uns 375.000 espanyols van perdre la vida en actuacions que segur que contravenien el marc legal establert, i tot amb l'objectiu d'aconseguir la independència d'Espanya respecte a l'imperi francès de Napoleó.

Han passat poc més de 200 anys des de la Guerra de la Independència espanyola, però caldria pensar que el món ha evolucionat, i Europa, més. Si hem arribat a un punt en què podem escollir democràticament els nostres governants, no hi hauria d'haver cap motiu per no poder decidir també els límits territorials on han de governar els governants que nosaltres escollim, que de fet, això és el que vol dir tenir un Estat. Però la realitat que hem patit aquestes últimes setmanes a Catalunya ens fa pensar que això no és així. Que aquella famosa frase que deia que en absència de violència es podia parlar de tot, era absolutament falsa. És més, si he de ser sincer, crec que continua sent exactament al revés, i en aquest sentit, estaria bé recordar una frase del president Pujol que es preguntava "a qui hem de matar els catalans per ser tan simpàtics com els bascos" en referència a ETA i al concert econòmic.

Catalunya podria ser pionera en aconseguir la independència d'una forma democràtica, cívica i pacífica, tot enfrontant-se a un estat que s'hi resisteix amb mètodes autoritaris i violents. L'èxit d'aquest procés representaria un pas endavant de la humanitat només comparable a la Revolució Francesa. Sí, i no exagero, un nou Estat basat en una realitat cultural i històrica com tants d'altres, però alhora, sorgit de la voluntat popular, d'un desig de llibertat i no pas de guerres sanguinàries, de fosques aliances o de matrimonis interessats. Això podria significar l'inici d'un nou cicle històric sorgit des d'una envellida Europa que necessita tornar a ser un referent polític a escala mundial.

I efectivament, com va dir Jean Claude Junker això podria fer que "Europa passés de 27 a 90 Estats", no crec que fossin tants, però i si fos així, passa alguna cosa?. Tot el contrari és la gran oportunitat de fer una nova Europa basada més en la cultura, en la democràcia i en la voluntat de la gent. Un nou impuls per a les institucions comunitàries per revertir la preocupant tendència amb la qual haurien de veure com els seus ciutadans es plantegen la sortida de la Unió perquè no respon a les seves expectatives.

Una nova Europa formada per una cinquantena de miniestats seria més fàcilment governable perquè ja no seria possible el dret a vet. Aquesta nova tendència també la pronostica l'economista Santiago Niño Becerra, afirmant que la unió de grans i vells Estats que sols miren pel seu bé dels seus interessos econòmics està arribant a la seva fi. Per tant, hi ha motius per pensar que ben aviat els Estats poden esdevenir l'instrument pràctic i proper que molts anhelàvem a l'inici de la Unió Europea.