A punt, tot i les 'traïcions'

Trista i paradoxal coincidència de la mort del filòleg i històric dirigent independentista Jordi Carbonell amb les crítiques a Ada Colau per part d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) per haver-se manifestat públicament favorable a assistir a la manifestació de la Diada de l'Onze de Setembre. És comprensible que PP i Ciutadans no vegin amb bons ulls les paraules de suport a la Diada Nacional de Catalunya de l'alcaldessa de Barcelona. Ara bé, que el portaveu de Catalunya Sí que es Pot i dirigent d'ICV –Joan Coscubiela– critiqui les declaracions d'Ada Colau i manifesti que la "immensa majoria" dels seus votants no volen participar en la manifestació de l'Onze de Setembre perquè "aposta per un full de ruta unilateral i per donar un suport claríssim al president Puigdemont", és incomprensible. Sembla que des de fa un temps ICV renega de la defensa de la unitat que va fer, amb fermesa, el PSUC durant els primers anys de la Transició. Per a alguns membres d'aquesta formació política, Raül Romeva és vist com un traïdor, mentre que per a moltes persones independentistes la traïció es pot pintar de color verd.

Seria interessant de realitzar un estudi sobre allò que al 2016 pensen els assistents–molts d'ells simpatitzants i votants del PSUC– al famós acte unitari de l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi, on Joan Carbonell, en representació de l'Assemblea de Catalunya, va pronunciar la cèlebre frase dirigida a la classe política, "que la prudència no ens faci traïdors". Potser, molts dels assistents a aquella manifestació –alguns d'ells infants ara convertits en persones adultes– són ara independentistes i tenen molt clar que assistiran, com ho han fet en anteriors convocatòries, a la manifestació de l'Onze de Setembre, malgrat allò que digui Joan Coscubiela. Sembla que aquest és el cas de molts membres de Súmate. Per a algunes persones independentistes, gaudir de la música de Paco Ibáñez i anar a la manifestació de l'Onze de Setembre –per posar un exemple– són dues activitats perfectament compatibles.

Hi ha persones que han entès que la llibertat d'un país és un afer important pel qual cal mobilitzar-se i que aquesta causa és compatible amb d'altres, com són voler acabar amb la pobresa, construir ciutats sostenibles o la defensa d'una educació i d'una sanitat públiques de qualitat. Per què unes reivindicacions han d'excloure unes altres?

Ara, Catalunya està a punt d'esdevenir un país nou i, un cop ho sigui, ja es debatrà quines polítiques es fan. I és probable que, com a qualsevol democràcia del món, uns anys governin les esquerres i d'altres les dretes, per fer servir una terminologia clàssica. Una cosa està clara, tot el temps que inverteix ara la majoria de la classe política i la ciutadania catalana a reivindicar un tracte just i respectuós per part de l'Estat espanyol es podrà dedicar a fer un país millor que l'actual, perquè Catalunya ja serà independent i lliure. Potser, per tot això, perquè com ha dit l'alcaldessa de Barcelona, "hi ha més motius per anar-hi que per no fer-ho", un any més, molta gent assistirà –malgrat que els pesi a les formacions polítiques unionistes i als que reneguen de la unitat– a la mobilització descentralitzada en cinc ciutats catalanes, organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Òmnium, l'Onze de Setembre, amb el lema "A punt".

Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.