L’estructura de propietat a Catalunya s’ha mantingut compacta durant generacions gràcies al sistema organitzatiu de les famílies, derivat del codi civil propi. El dret català establia que el patrimoni passava de generació en generació a través de la figura de l’hereu, qui tenia la responsabilitat de conservar-lo, i, per al bon nom de la nissaga, si era possible, engrandir-lo. La resta de fills eren els cabalers, els quals o cercaven una pubilla amb qui casar-se o anaven a la ciutat a provar sort com a menestrals o obrers.
Aquests dies, amb motiu del referèndum amb què Unió Democràtica de Catalunya consultà els seus militants sobre el full de ruta a seguir en el procés sobiranista, el nom de l’hereu ha estat present en els mitjans de comunicació del país. Un grup de militants no acceptà el resultat de consulta i es constituí en Hereus del 1931.
Ser hereu no només implica considerar-se dipositari dels principis fundacionals, la condició d’hereu, en aquest cas, l’atorga la legitimitat democràtica sorgida de les urnes. La majoria de militants d’Unió el 14 de juny, en un exercici de democràcia interna poc habitual en els partits polítics de casa nostra, optaren per treballar per un país cohesionat, que dialogués amb l’Estat i amb Europa, respectuós amb la legalitat i sensible a la realitat social.
Catalunya necessita teixir, en aquesta cruïlla històrica, un entramat de ponts amb els que s’eviti la divisió i la fractura. No ens podem permetre com a poble viure permanentment en la tensió i en la confrontació. Històricament ens hem caracteritzat per un esperit pactista que ha configurat el nostre particular estil de fer política. D’aquest esperit n’és hereu el catalanisme moderat. I aquest esperit ha substantivat, en el decurs de més de vuitanta anys, l’acció política d’Unió Democràtica.
Per això quan parlem d’hereus ens referim a aquells prohoms del partit que redactaren el manifest fundacional, també a la trajectòria de Manuel Carrasco i Formiguera i a la implicació molts militants, que durant dècades, han lluitat per un país que visqués en plenitud la seva llibertat però que, de retruc, fos sensible al personalisme comunitari, entenent-lo des del respecte a la persona, la qual està intrínsecament lligada, a la comunitat a la qual pertany.
A Unió tots en sentim hereus d’una trajectòria i alhora responsables del llegat que deixarem als qui vénen darrere, per això volem el millor per al nostre poble i per als nostres conciutadans, i ho volem sense pressions, des de la moderació, amb responsabilitat, intentant aglutinar voluntats, defugint del frontisme i prioritzant la cohesió social.
Els qui tenen vocació de cabaler o d’hereu escampa trobaran en la incertesa i l’aventura la justificació de les seves incomoditats. Deslegitimar el poder dels vots amb proclames públiques, utilitzar els altaveus mediàtics per airejar el descontent i revestir-se d’un embolcall emparat amb falses legitimitats, no és propi de qui durant anys ha fet bandera de l’humanisme d’inspiració cristiana.
Josep Maria Prats és regidor d’Unió a l’Ajuntament de Tarragona.
