Rebelde 31 de Maig de 2019
Rebelde de sofá.
Para ser un rebelde, parece que sigues bastante el guión. Si combatir lo que es injusto se reduce a estos argumentos, pues tienes razón, seguirás colgados de los hilos toda la vida.
Observo les voltes de la prioral de Sant Pere. El vent de Reus sempre va bé per poder desentelar aquell horitzó borrós que no ens mostra amb claredat tot allò que ha d'esdevenir a la nostra ciutat. El dilema i les posicions estan servides, i evidentment també els interessos, alguns favors que s'han de tornar, i algunes cues de devots ganxets que esperen que tot arribi a bon port, per trucar a la porta i demanar allò que creuen que els pertoca. El fàstic està servit, la desídia tornarà d'ací a poc temps a la ciutat. Llavors totes i tots continuarem vivint esperant nous horitzons, i noves eleccions per poder formar part de les tertúlies polítiques, analitzant com abans no ho havíem fet, devots d'uns i detractors d'altres, les orenetes i els falciots tornaran com cada primavera també d'aquí a quatre anys, observant-nos, i veient que en tot aquest temps no hem estat capaços de canviar res, ni una trista coma, ni cap accent, ni tan sols el barbarisme etern de la paraula, aquell que taca el patriotisme del qual fem honor i alça.
Potser ens preguntarem si calia ser més valentes i valents per canviar quelcom, potser estarem contents que res no hagi canviat, i potser, en el més gran dels "potsers", i malgrat els "malgrats", continuarem fent gala de tot allò que crèiem saber, sense saber res de res.
Però de tot plegat, els silencis, els silencis són el fet més irrespectuós envers la resta, aquell silenci que medita quina és la millor opció personal, aquell silenci que espera la resta de moviments per saber cap a on anar, aquell silenci de qui, amagat rere les ombres, espera el tresor preuat, aquell silenci que invisibilitza la resta de persones que convivim a la ciutat, perquè sempre hi ha un moment que som invisibles, uns pàries, els intocables.
Mentre tot això passa, nosaltres debatem i ens posicionem, ens tirem metafòricament els plats pel cap, i donem suport a uns i als altres, fem servir el 155, d'altres les polítiques d'esquerra, el deute, la corrupció, el patriotisme, i si fa falta el grup sanguini. I mentrestant, el silenci, el silenci d'aquells que esperen, els que donaran la cara i els que no, però que també esperen.
Mentre, una dona jove amb fills es lleva la vida, perquè han compartit un vídeo seu amb imatges sexuals, al mar mediterrani persones que continuen fugint de la guerra i la misèria continuen perdent la vida ofegades, els habitatges socials, les mesures energètiques, el canvi climàtic, el plàstic als oceans...
I el silenci, el silenci d'uns i la nostra verborrea, com titelles descoordinades, empeses pels fils d'una mateixa mà.
He arribat a la conclusió que la meva prioritat són els presos polítics, i personalment combatre allò que consideri injust, no deixar-me emportar per res que no sigui la sinceritat de les orenetes i els falciots cada primavera, i com en la inscripció que posa al sostre del saló del pavelló dels distingits a l'Institut Pere Mata, tenir la paciència del temps, ja que les tempestes algun dia hauran d'acabar i, DE NOU LLUIRÀ.
Perquè si no és així, el col·lapse està servit, i els que esperen, els que parlem, els que callen, en definitiva totes i tots, estarem acabades i acabats, penjats dels fils.
Etiquetes:
