La vigília de la Nit de Nadal, va morir al seu Buenos Aires natal Rafael Amor. Poeta i cantor, però sobretot, un "cor lliure" com diu la lletra d'un dels seus temes més coneguts:
"Te han sitiado corazón y esperan tu renuncia/ los únicos vencidos corazón, son los que no luchan/ Adelante corazón, sin miedo a la derrota/ durar, no es estar vivo corazón, vivir es otra cosa."
"Zambas" i "chacareras"
Rafael va néixer al barri porteny de Belgrano el 1948 i des de jove va escollir el seu camí de joglar. Primer va formar un grup amb altres amics, fent "zambas" i "chacareras", la onda musical d'aquells anys. Però després va optar per actuar com a solista en penyes i en algunes emissores. A poc a poc va començar a destacar i el 1971 el van convidar a participar en el Festival Nacional del Folklore de Cosquín, a la província de Còrdova, on va causar un fort impacte i va ser considerat una "revelació" per la premsa. Allí neix el seu vincle amb el poeta Armando Tejada Gómez, pare del "Nuevo Cancionero", i es reforça la seva línia creativa com a artista popular. El fet de cantar pren sentit en el seu compromís social. Amb fermesa, ironia i humor, assenyala obstinadament l'injust i reivindica la llibertat.
"Cosas de todos y para todos"
Un any després grava el seu primer disc a Argentina: "Cosas de todos para todos". Qui llavors va presentar aquest treball i va convidar a escoltar-lo, va dir, entre altres coses: "Perquè té la tendresa del nen immens que ens queda guardat quan l'home ens aconsegueix. Perquè guarda la puresa i la frescor que ens busquem cada dia fent-li un forat a la rutina. Perquè en definitiva no és un simple disc per a escoltar, sinó per a viure'l i sentir-se protagonista."
Paraules premonitòries, perquè aquests conceptes podrien aplicar-se a tota la seva posterior producció discogràfica. Després va viatjar a Espanya i va tenir els seus primers èxits internacionals. Va romandre gairebé un any a Madrid actuant en diferents locals. A finals del 75, va tornar a l'Argentina.
L'exili
En el 76, la dictadura cívica-militar al seu país va considerar "subversius" molts dels seus millors cantors i poetes. Rafael Amor va tornar a Madrid i va recalar en un local – 'Toldería' - que es va convertir en epicentre de la "moguda" dels exiliats de l'Argentina, Xile i l'Uruguai. En aquest any grava el seu primer LP, que va portar el nom d'un dels seus temes, 'No me llames extranjero', que amb el temps es va convertir en himne i bandera dels immigrants.
"No me llames extranjero, por que haya nacido lejos/ o por que tenga otro nombre la tierra de donde vengo. No me llames extranjero, ni pienses de donde vengo / mejor saber donde vamos, adonde nos lleva el tiempo".
El seu vincle amb Catalunya
Rafael va estar diverses vegades a Barcelona i va recórrer diverses ciutats catalanes. El 1995 va arribar per primera vegada a Reus, a la província de Tarragona. L'havíem convidat a participar en el 'Cuarto Encuentro Latinoamericano' que es va celebrar en aquesta ciutat. El vam poder conèixer personalment. A ell i a Pili Campos, la seva inseparable companya. I vam establir una especial relació d'afecte i de respecte pel seu treball i la seva coherència.
També aquí les seves cançons van calar profundament i van tirar arrels. Tant, que després d'aquesta primera visita, va tornar a aquesta ciutat i va oferir nous recitals en tres ocasions. I com va ocórrer amb altres cantors i grups que van actuar en aquest escenari durant més d'una dècada, Rafael va deixar a la ciutat i a la comarca, una legió de seguidors dels seus poemes i de les seves cançons.
El retorn
El 1983, es va retrobar amb el seu públic al teatre Bauen de Buenos Aires. Van ser els anys en què molts dels exiliats, Mercedes Sosa, Zitarrosa, El Sabalero, Tejada Gómez, Guarany... van tornar als seus països en recuperar-se la democràcia. Després van arribar gires per diferents països del continent; Veneçuela, Colòmbia, l'Equador, Puerto Rico, Dominicana. Al Perú va tenir oportunitat de compartir escenari amb Silvio Rodríguez i Alberto Cortez.
Una de les actuacions internacionals que més recordava Rafael, va ser la seva presentació al Teatre Nacional de Cuba, el 1997, al Festival Internacional de la Joventut i els Estudiants celebrat a l'Havana. Allí va tenir la sorpresa de rebre una ovació quan va començar a entonar 'No me llames extranjero' i recordava com va finalitzar aquell recital cantant 'Corazón libre' corejat massivament pel públic. Moltes de les seves cançons van ser incorporades pels grans de la música llatinoamericana. Van interpretar els seus temes -entre altres- Mercedes Sosa, Alberto Cortez, Facundo Cabral, Jairo, Julio Lacarra o Los Sabandeños. Amb alguns d'ells va gravar històriques versions de 'Corazón libre' i altres temes.
"Cuando el canto prende"
En els seus innumerables poemes ens deixa frases o traços memorables: "Perro con cadena larga cree que es libre...pero la cadena es la cadena...mirá que pena...". Així va anar teixint cançons senzilles però que arriben i es queden en els qui les escolten.
En el seu record, aquestes frases d'un dels seus millors poemes:
(...) "No me llames extranjero, traemos el mismo grito, El mismo cansancio viejo que viene arrastrando el hombre / Desde el fondo de los tiempos, cuando no existían fronteras / Antes que vinieran ellos, los que dividen y matan / Los que roban, los que mienten, los que venden nuestros sueños/ Los que inventaron un dia, esta palabra, extranjero (...) "
Gràcies Rafael.
