El cap de premsa d'un senyor molt important en el camp de les finances em truca per dir-me que aquest senyor vol parlar amb alguns periodistes amb un dinar pel mig i em pregunta si vull ser present a la reunió. Quan m'adverteix que la conversa serà off the record, que vol dir que ni jo ni cap dels assistents no en podrem publicar res, declino d'entrada la invitació. Alguns periodistes consideren els off the record gairebé la quinta essència de l'ofici, i potser tenen raó perquè permeten acumular secrets que d'alguna manera són útils, però jo hi projecto moltes reserves. Si la gent espera dels periodistes que els expliquem les coses, per què n'hem de saber que no podem explicar? Sí, ja ho sé: per fer-nos composicions de llocs, per no equivocar-nos quan informem de certes matèries delicades. Ara: per què els portadors de secrets no fan les confidències també als concessionaris de cotxes, als jubilats del casal o a l'instal·lador del gas? L'altre dia, a la plaça, vaig poder comprovar que el gallinaire tenia idees molt errònies d'alguns temes, i ara penso que aquest senyor molt important de les finances que es vol reunir amb periodistes tindria moltes coses d'utilitat per transmetre-li.
Hi ha una altra cosa. Jo sóc perillós, perdonin la immodèstia. Com que a mesura que em faig gran la memòria se me'n va a passeig i com que en els off the record hi ha coses que sí que es poden fer públiques, em passa que al cap d'uns dies d'haver-hi parat orelles ja no recordo què era off the record i què no. Llavors corro el perill d'explicar matèria reservada i, en conseqüència, de ser expulsat del Col·legi de Periodistes i ser assenyalat amb el dit per tots els col·legues. Trencar un off the record està molt penalitzat. Jo en dec haver trencat algun pel motius que exposo. Si no m'ha passat fins ara res deu ser perquè el confident i els mateixos companys presents tampoc saben discriminar, passat el temps, el secret del no-secret. Entre vostès i jo: els off the record acostumen a ser generalment molt poqueta cosa. El productor de la declaració abaixa la veu i sembla que hagi d'emetre una novetat que ha de canviar el món de dalt a baix, però jo la veritat no he sortit mai d'una d'aquestes sessions ni trasbalsat ni impressionat. De res no n'hi ha mai per tant.
El cap de premsa del senyor important escolta les meves objeccions rient, com si fossin una broma, i al final insisteix perquè de totes maneres em faci present a la trobada. Li dic que sí perquè no hi perdo res, perquè ja sap amb qui es juga els quartos i perquè l'altra essència de l'ofici, la més important, és la curiositat.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
