El passat dissabte es va celebrar a Reus la 30a edició de la Gala de Dansa organitzada per l’Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona. El teatre Fortuny va ser, com cada any, l’escenari on els ballarins i ballarines de les escoles de casa nostra van demostrar el resultat d’hores d’esforç i d’il·lusió.
La celebració de la Gala a finals d’abril no és casual: avui, dia 29, es commemora el Dia Internacional de la Dansa. I és en els dies assenyalats en què tots i totes reflexionem sobre l’estat de la qüestió, bé sigui comentant-la amb els companys de professió o bé, com és el cas, exposant en públic el que humilment pensem.
La dansa es coneix per ser “la germaneta pobra de les arts.” No m’agrada repetir aquesta frase perquè, cada vegada que ho faig, em sembla que la condemno a deixar-la encallada en una situació que sembla irreversible.
Fora del currículum escolar, gairebé exclosa de la programació dels nostres teatres i amb poques opcions de trobar-hi feina pels qui s’hi dediquen, la dansa lluita dia a dia per ocupar el lloc que es mereix entre la resta de les arts escèniques.
Com diu el missatge del projecte La Caldera pel Dia Internacional de la Dansa, “l'accés al coneixement i la pràctica de la dansa i les disciplines creatives no és una distracció”. I caldria que tots plegats en prenguéssim consciència.
Avui en dia, a tots i a totes ens sembla estrany que algú visqui exclusivament de qualsevol art. Continuem considerant que la música, la pintura o el teatre són “hobbies”. Encara més la dansa.
I, sinó, que li preguntin a una ballarina reusenca que en plena recepció amb l’Alcalde de la nostra ciutat va haver d’esforçar-se per fer-li entendre que sí, que només ballava. Això sí, a Suïssa. Aquí és massa complicat, per no dir impossible.
Així s’entén la dansa en el consistori d’una ciutat on el seu màxim representant apareix –només– en l’entreacte d’una Gala, d’un Festival, d’una Mostra de dansa. Per saludar, per ser vist. El seu suport a les arts escèniques s’apaga amb la mateixa celeritat amb què ho fan els llums per donar inici a l’espectacle.
Els qui estimem la dansa estem farts d’una política “reactiva” que, sí, mostra el seu suport en grans esdeveniments, com la Gala per la Leucèmia en col·laboració amb la Fundació Josep Carreras o en el Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri, però que no es dedica a fer allò que és realment important: promoure-la, dotar-la d’espais de representació i ajudar i reconèixer la tasca dels qui la difonen i excel·leixen en ella. Cal ser, doncs, proactius en el disseny d’activitats que ajudin a donar-la a conèixer i en el suport a aquells que s’hi volen dedicar.
La fusió del Festival MésDansa amb el COS i la posterior supressió dels espectacles de dansa del mapa cultural reusenc han estat un pas més en la degradació de la capitalitat de la nostra ciutat.
Tenim talent, talent que s’ha format a casa nostra, ballarins i ballarines reusenques que estan ballant a diferents escenaris d’arreu d’Europa. Ballarins i ballarines que un dia van tenir l’oportunitat de recórrer diferents espais de la ciutat i vibrar amb l’emoció que transmetia la coreografia representada, que també van poder pujar dalt de l’escenari de Cal Massó, Santa Llúcia o el Claustre de l’IES Salvador Vila-Seca i veure com, al seu torn, els espectadors que un dia havien estat ells també s’emocionaven.
En aquest Dia Internacional de la Dansa, jo vull això pels joves de Reus. Les aules de les escoles que ofereixen formació reglada a la ciutat són plenes de nois i noies que busquen una oportunitat. I en la mesura que es pugui cal donar-los-la. Cal dir-los que sí, que es pot ballar, que és possible. I cal acostar-los la dansa, no només a ells sinó també a la resta de la població. Així, doncs, més enllà dels discursos d’avui, posem-nos a treballar! Visca la dansa!!!
Carlota Moragas, ballarina i núm ero 4 de la candidatura de la Plataforma denouReus.
