Quan era petit, potser pel vincle personal de la meva mare amb França, ja tenia present el lema oficial del país veí. Ja com a estudiant de batxillerat, no només vaig comprendre el valor històric del mateix, sinó la universalitat dels valors que representa. La Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat ha estat la brúixola de França, però també d'Europa i de països que, com el nostre fa dècades i en la foscor de la dictadura, anhelava poder-los aconseguir.
El que passi a la segona volta de les legislatives serà determinant no només per França, sinó també per a tota la Unió Europea. Si el juliol de 2023 Espanya va ser clau en aturar l'extrema dreta, el juliol de 2024 França ho serà també.
Què ha passat a França en aquestes eleccions? Probablement necessitaríem centenars de pàgines per abordar totes les raons, però les polítiques neoliberals de Macron i les seves conseqüències; el descontent social continuat al llarg dels darrers anys; i el discurs fàcil i populista de l'extrema dreta "normalitzat" en la societat serien algunes de les principals causes. Malauradament, aquest context és similar al d'altres països europeus on, com als Països Baixos o Itàlia, l'extrema dreta és al poder gràcies al suport de l'antiga dreta tradicional (Partit Popular Europeu).
Abordem el lema de la República Francesa?
Llibertat. Hem vist com el concepte de llibertat ha estat sent pervertit per certs partits polítics, també a casa nostra. Hi ha qui vol que la llibertat passi de l'execució dels anhels, pensaments i voluntats personals en un marc comú compartit amb la resta de la ciutadania a una simple banalització individualista, on el conjunt no importa. D'aquí l'horror dels populistes que parlen de "la llibertat" com una oda a la llei del més fort. D'aquí l'horror que partits de dreta tradicional no només flirtegin amb aquests postulats, sinó que trenquin els cordons sanitaris a l'extrema dreta. El ressò mediàtic d'aquesta percepció i la seva "normalització" ha estat calant en sectors de població cada vegada més. Algú s'imagina fa 15 anys l'antic UMP de Chirac o Sarkozy, l'equivalent del PP espanyol, abstenint-se de votar l'extrema dreta? Doncs ara, a França com a Espanya, aquesta és la trista realitat.
Igualtat. La igualtat ha estat un pilar en l'articulació de les societats occidentals sota el principi de que ningú pot ser discriminat per raons de gènere, religió, origen demogràfic o minories, entre d'altres. Si bé a França s'ha avançat molt en drets civils que persegueixen la igualtat (recordem el "mariage pour tous" pels matrimonis LGTBI en època socialista, o recentment la inclusió de l'avortament al dret constitucional), la igualtat en la seva dimensió social ha quedat tocada. L'afebliment neoliberal de l'Estat del Benestar, la impopular reforma de la jubilació i una situació macroeconòmica no tant bona com l'espanyola, ha ajudat a una percepció social negativa. Una percepció on sembla que la igualtat i els drets civils siguin prioritats pels sectors més benestants, quan ho haurien de ser per a tothom amb un fort sistema de justícia social.
Fraternitat. Edouard Louis, l'autor francès de "Qui ha matat el meu pare?" desgrana com en les darreres dècades s'ha instal·lat la percepció de és sempre més fàcil anar contra el més dèbil enlloc dels qui tenen més poder. En situacions de desigualtat com les descrites, aquesta és la resposta fàcil als reptes col·lectius. La fraternitat entre els diferents sectors socials ha estat el ciment per construir una societat cohesionada i solidària, amb uns valors comuns, per tirar-la endavant. Quan la fraternitat es dilueix, el descontentament social i la discriminació apareixen: es veu a la persona del costat com enemiga enlloc d'una aliada.
Aquestes realitats poden explicar d'alguna manera l'èxit de l'extrema dreta a França i l'afebliment del projecte de Macron i del centre-dreta. Aquest diumenge la ciutadania francesa podrà escollir entre reconstruir el seu lema nacional, votant pel Nou Front Popular, o bé diluir-lo amb l'extrema dreta del Rassemblement National. Per a que França segueixi sent França i per a que Europa segueixi sent Europa, cal una victòria del Nou Front Popular.
Alberto Bondesio Martínez
Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
